El gat de la casa

Maria Sendrós Casanovas

Potser aquest títol us treu les ganes de llegir aquestes quatre ratlles. Fareu mal fet perquè el gat de la casa té un lloc privilegiat per observar i ser testimoni del que passa o ha passat, dins les parets, bastant gruixudes per cert, d’un pis de l’Eixample, que sé que és el que esteu intentant esbrinar amb aquest treball de Finestres de la Memòria.

Bé, no penso explicar cap tafaneria, jo sóc un gat de confiança, i si la meva mestressa em va retratar aquí al pati és per l’afecte que em tenia i que va voler immortalitzar en aquest espai que ella i jo compartíem gairebé exclusivament. Cap minyona, i n’hi havia tres, s’atrevia a molestar-nos quan hi preníem el sol, ni tan sols la dona que ve a rentar la roba en un safareig que hi ha en una habitació al final del pati i que quan estic sol prova de donar-me un cop d’escombra, s’atreveix a aixecar massa la veu quan em diu alguna carrinclonejada per quedar bé amb la mestressa.

Jo no en faig cap cas de les enveges del servei. Amb la única que tinc miraments és amb la cuinera, sobretot quan la senyoreta – jo li dic senyoreta, perquè quan vaig arribar a casa encara era soltera – se’n va de viatge, aleshores haig d’anar amb peus de plom amb tothom, és clar! Però sobretot amb ella, que és la que sap els meus gustos culinaris i si en aquells dies veig algun escarabat – penseu que les cases de l’Eixample estan plenes d’escarabats que venen amb el carbó de les cuines econòmiques i les calefaccions – no faig el distret com de costum, sinó que en mato tants com puc, cosa que omple d’agraïment a tots els de la casa. Fins i tot vaig sentir que l’amo, el pare de la senyoreta, deia l’altre dia:

-Sembla que aquest gat serveix per alguna cosa. - I si l’amo diu això, ja pots estar content perquè és el que fa rutllar el negoci. Jo, des del celobert, el veig assegut al seu despatx de la planta baixa, on s’hi passa moltes hores i sobretot, des de que va morir la seva dona, sembla que és l’únic que el distreu.

Bé, perdoneu que no m’hagi presentat. Em dic “Negreta” i visc al principal, que com el seu nom indica és el pis principal de la finca i és on hi viuen els amos. A gairebé totes les cases de l’Eixample hi passa igual, el pis principal és dels amos i els altres són de lloguer, com més amunt està el pis, més baix és el sostre i més senzilla la decoració. Aquesta no era la idea de qui va planificar el barri que volia que tothom visqués igual. A la nostra illa n’hi ha una, de casa així, fa xamfrà i té uns dibuixos molt macos a les parets. Jo la conec molt bé perquè em passejo molt pels jardins i terrasses que hi ha al mig de l’illa, que també van ser idea de qui es va inventar el barri. Ho he sentit explicar moltes vegades a les visites que ens venen a veure, i sort que no li van fer massa cas, sinó en aquests jardins hi podria entrar tothom. M’esgarrifa pensar que a la meva terrassa hi vinguessin a jugar la canalla del tercer pis. Sort que els amos, que són els que pensen i per això són els amos, la tenen ben tancada amb uns ferros que acaben en punxa, com fa tothom.

Com podeu imaginar, pel que explico, he tingut una vida bastant bona. Tan sols una temporada em va sorgir un competidor dins de casa: es va tractar del lloro que al marit de la senyoreta se li va ocórrer portar de Fernando Poo, on la seva família tenia negocis amb el cacau. Per això els agradava tant la xocolata, he sentit explicar que a casa seva el diumenge a la nit es sopava a base de xocolata desfeta, sucant-hi melindros, és clar! Doncs bé, aquesta bèstia em feia la punyeta tant com podia. Sabia les lletanies del rosari que cada vespre es resava a moltes cases, i a la nostra per descomptat, en llatí. Perquè això sí, era molt intel•ligent i parlava en castellà amb uns aires de superioritat que em feien morir de ràbia. Confesso que vaig provar de miolar en castellà però se’m notava l’accent i ho vaig deixar córrer. Em va saber greu, perquè feia més fi, encara que la meva senyoreta se’n reia de les amigues que s’havien posat a parlar en castellà i que segons ella feien el ridícul.

Però per sort els seus dies, els del lloro vull dir, estaven comptats en aquella casa i a rel d’una baralla entre la cuinera i una altra minyona a qui li agradava molt el lloro, la cuinera va donar-li de menjar julivert, que és letal per als lloros, i la pobra bèstia va passar a millor vida. Bé, millor no ho crec, perquè la que tenia estava força bé però jo sí: ja veieu quina cara de satisfet tinc a la fotografia i això que trobo que no he quedat gaire afavorit.

També hi va haver un gos a casa, però era un bon Jan i no ens portàvem malament. És clar que jo, des del primer dia li vaig ensenyar les ungles i va quedar ben clar el lloc que ocupava cadascú. També va morir jove i és que tothom no té set vides com un gat.

Us podria explicar més històries com la d’aquella minyona que es va comprar un capell que havia amagat al safareig i que es posava d’amagat per sortir amb el seu promès perquè no volia dir-li que era una noia de servei, cosa que aleshores no era gens ben vista. Però tot va acabar bé, l’amo la va acompanyar a l’altar i tots feliços, que per viure bé no li hem de buscar tres peus al gat i qui no sàpiga què fer, que faci com molts, que el gat pentinen...   

Tornar a la fotografia