De la casa als carrers. Mapa social de l'Eixample durant la Transició

  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

     Mural reivindicatiu del PSUC: “Volem l’Estatut”.

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    La lluita pel tancament de l'escorxador i l'aprofitament de l'espai que ocupava per a ús veïnal va ser una de les més llargues i sonades de l'Eixample en la Transició. 

     

    Vista general de l'acte d'apropiació veïnal del futur parc de l'Escorxador. 

  • La recuperació dels carrers


     “No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”

                                                

     

    Extret de Treball, òrgan del PSUC, 2 de febrer del 1976.

     

     

    Sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, l’Assemblea de Catalunya va convocar per al diumenge 8 de febrer de 1976 una gran marxa a Barcelona. La resposta va ser multitudinària. A la fotografia, dos manifestants llançant objectes contra la policia al passeig de Gràcia.

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    La lluita pel tancament de l'escorxador i l'aprofitament de l'espai que ocupava per a ús veïnal va ser una de les més llargues i sonades de l'Eixample en la Transició. 

     

    Festa major reivindicativa a l'escorxador organitzada per l'AV de l'Esquerra de l'Eixample. 

  • La recuperació dels carrers


     “No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.” 


     

    Una parella fugint dels grisos pels carrers de l'Eixample.

  • La recuperació dels carrers


     “No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”

     

    Extret de Treball, òrgan del PSUC, 2 de febrer del 1976.

     

     

    Fotografia de la manifestació a l'alçada de Pau Clarí / Mallorca, fugint d'una càrrega de la Policia Nacional.

     

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    Escenes de diverses accions reivindicatives organitzades per l'AVV de l'Esquerra de l'Eixample per fer del solar de les antigues Cotxeres Vilamarí un equipament per al barri. 

  • Els moviments veïnals

     

    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    Escenes de diverses accions reivindicatives organitzades per l'AVV de l'Esquerra de l'Eixample per fer del solar de les antigues Cotxeres Vilamarí un equipament per al barri. 

     

  • La recuperació dels carrers

     

    “No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”

     

    Extret de Treball, òrgan del PSUC, 2 de febrer del 1976.



    "En aquell temps jo estava fent la mili en un batalló de càstig (Esquiadors-Escaladors) a Sabiñánigo (Hosca). Com que jo era militant del PSUC i ells ho sabien, a part d’obrir-me tota la correspondència em vaig passar mitja mili al calaboç i l’altre mitja escalant, temps lliure i activitat que vaig gaudir molt (ja era escalador abans). En fi, el febrer del 76 tenia un permís i vaig poder participar a les dues manis per l’Amnistia de l’1 i 8 de febrer, convocades formalment per la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona però, en realitat, per l’Assemblea de Catalunya. Van ser manis molt caòtiques i de moltes corredisses. No vam poder seguir l’itinerari previst perquè els grisos van fer moltes càrregues. Fugint d’una d’aquestes, uns quants manifestants ens vam refugiar en un portal de l’eixample. Els grisos que ens perseguien ho van veure i ens van convidar a sortir. Mentre ho fèiem van formar un passadís per on ens plovien cops de porra".  (Josep-Anton Monfort)

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    Una de les primeres reivindicacions de les entitats veïnals de l'esquerra de l'Eixample va ser que l'antic xalet de la Casa Golferichs es pogués utilitzar com a equipament públic. 

     

    A la fotografia, pancarta reivindicativa a la porta de la Casa Golferichs. 

     

  • Retrat de Salvador Puig Antich.

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període. 

     

    Una de les primeres reivindicacions de les entitats veïnals de l'esquerra de l'Eixample va ser que l'antic xalet de la Casa Golferichs es pogués utilitzar com a equipament públic. 

     

    Taula informativa i recollida de signatures contra l'enderrocament de la Casa Golferichs. 

     

  • Salvador Puig Antich al casament de la seva germana Imma.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Carme Soriano al terrat de la finca on viu.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Mare de Esteve Vilà i les seves companyes de feina a la carnisseria de la Plaça Concepció, on treballava.

  • El 25 de gener de 1978, l'esalcalde de Barcelona i antic membre del Consell del Regne, Joaquim Viola, i la seva muller, Montserrat Tarragona, van patir a casa seva un atemptat amb explosius que els van causar la mort. L'acció va ser valorada en el seu moment per les forces polítiques com un intent de desestabilització de la democràcia. 

     

    Moment en què treuen el cadàver de Joaquim Viola de la seva casa del passeig de Gràcia. 

  • El 23 de maig de 1981, només tres mesos després del cop d'estat del 23-F, un grup d'onze persones, liderades per José Juan Martínez Gómez, 'el Rubio', van atracar la seu del Banc Central, a la plaça de Catalunya. A la fotografia, un policia armat vigilant la zona durant l'assalt. 

     

    A la fotografia, un policia armat vigilant la zona durant l'assalt. 

  • Policies a l'exterior del banc en l'atracament a una sucursal bancària. 

  • La Guàrdia Civil amb dos detinguts i el botí. 

  • El 15 de gener de 1978, la CNT va convocar a Barcelona una manifestació contra els pactes de la Moncloa. Un cop finalitzada la marxa, algú va llançar còctels Molotov contra la sala de festes Scala. Com a conseqüència de l'incendi van morir 4 treballadors. De seguida es posà en marxa una campanya de criminalització del moviment llibertari que culminà amb la detenció i posterior condemna de diversos militants del sindicat anarquista. L'anomenat Cas Scala va servir per neutralitzar la força emergent que vivia la CNT durant aquells anys. A la fotografia, autoritats i policies davant el local incendiat. 

     

    Autoritats i policies davant el local incendiat. 

  • El 15 de gener de 1978, la CNT va convocar a Barcelona una manifestació contra els pactes de la Moncloa. Un cop finalitzada la marxa, algú va llançar còctels Molotov contra la sala de festes Scala. Com a conseqüència de l'incendi van morir 4 treballadors. De seguida es posà en marxa una campanya de criminalització del moviment llibertari que culminà amb la detenció i posterior condemna de diversos militants del sindicat anarquista. L'anomenat Cas Scala va servir per neutralitzar la força emergent que vivia la CNT durant aquells anys. A la fotografia, autoritats i policies davant el local incendiat. 

     

    Veïns observant la columna de fum. 

  • Feixistes manifestant-se per la Diagonal, 30 de maig de 1976. 

  • La supressió del delicte d'adulteri es va convertir en eix prioritari de les reivindicacions feministes arran del cas de María Ángeles Muñoz López. Inculpada per adulteri, el jutge ordenà que se li retirés la custòdia de la seva filla Yolanda. 

     

    Acte de suport de grups feministes i AVV a María Ángeles Muñoz López davant de l'edifici dels Jutjats, 12 de novembre de 1976. 

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Cartells amb reivindicacions feministes editats per la Vocalia de Dones de l'AVV de l'Esquerra de l'Eixample, una de les més actives de la ciutat, l'any 1977. 

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Cartell amb reivindicació feminista editat per la Vocalia de Dones de l'AVV de l'Esquerra de l'Eixample, una de les més actives de la ciutat. 

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Jornades Catalanes de la Dona


    Celebrades per primera vegada al maig del 1976,  les Jornades Catalanes de la Dona van aplegar milers de dones al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Van ser la constatació de l’existència d’un moviment feminista que s’havia anat configurant en els darrers anys de la dictadura franquista al voltant de les vocalies de dones de les associacions de veïns i veïnes dels barris i dels grups d’autoconsciència. 

     

     

    Jornades Catalanes de la Dona a la Universitat de Barcelona. 

     

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Jornades Catalanes de la Dona


    Celebrades per primera vegada al maig del 1976,  les Jornades Catalanes de la Dona van aplegar milers de dones al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Van ser la constatació de l’existència d’un moviment feminista que s’havia anat configurant en els darrers anys de la dictadura franquista al voltant de les vocalies de dones de les associacions de veïns i veïnes dels barris i dels grups d’autoconsciència. 

     

     

    Jornades Catalanes de la Dona a la Universitat de Barcelona. 


  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Jornades Catalanes de la Dona


    Celebrades per primera vegada al maig del 1976,  les Jornades Catalanes de la Dona van aplegar milers de dones al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Van ser la constatació de l’existència d’un moviment feminista que s’havia anat configurant en els darrers anys de la dictadura franquista al voltant de les vocalies de dones de les associacions de veïns i veïnes dels barris i dels grups d’autoconsciència. 


    Cartell de les Jornades Catalanes de la Dona, 1976. 

     

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Manifestació a Barcelona en resposta a la celebració de les "I Jornadas de la Condición Femenina" que s'havien dut a terme a Madrid.

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Manifestació a Barcelona en resposta a la celebració de les "I Jornadas de la Condición Femenina" que s'havien dut a terme a Madrid.

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.

     

    Mari Chordà (Amposta, 1942)

    Artista, poeta i activista feminista catalana. Fou també cofundadora de laSal, edicions de les donesdes d’on creà i impulsà l'Agenda de les dones (1978-1990, represa després entre 1996 i 2009)  i va cogestionar laSal, Bar Biblioteca Feminista, al barri del Raval. Al 1980, l’editorial i llibreria es van traslladar al carrer València, 226, on havia viscut Caterina Albert/Víctor Català. L’obra de Chordà és coneguda, entre d’altres motius, per ser una de les primeres que descriu obertament la descoberta de vivències com la sexualitat lèsbica o la maternitat. 

     

    Dibuix de l'interior del Bar Biblioteca Feminista laSal. 

  • El moviment feminista


    Nascut al caliu del moviment veïnal i el moviment obrer i marcadament crític amb el sistema capitalista, el moviment feminista a Catalunya fou un dels puntals de les lluites antifranquistes que proliferaren durant la dècada de 1970. Estructurat primer en vocalies de dones lligades a les associacions de veïns i veïnes, i a partir de 1976 al voltant de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, protagonitzà un reguitzell de reivindicacions centrades en el dret al propi cos, la denúncia de l’educació catòlica i el sexisme, i demandes com ara l’abolició de les lleis discriminatòries, la legalització dels anticonceptius, l’eradicació de la prostitució o la defensa dels drets de les prostitutes.


    Mari Chordà (Amposta, 1942)

    Artista, poeta i activista feminista catalana. Fou també cofundadora de laSal, edicions de les donesdes d’on creà i impulsà l'Agenda de les dones (1978-1990, represa després entre 1996 i 2009)  i va cogestionar laSal, Bar Biblioteca Feminista, al barri del Raval. Al 1980, l’editorial i llibreria es van traslladar al carrer València, 226, on havia viscut Caterina Albert/Víctor Català. L’obra de Chordà és coneguda, entre d’altres motius, per ser una de les primeres que descriu obertament la descoberta de vivències com la sexualitat lèsbica o la maternitat. 

     

    Mari Chordà, una de les cinc fundadores del bar laSal. 

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Miquel Serra Camús disfressat de vaquer el dia de Reis. 

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Marta Camús disfressada d'infermera el dia de Reis.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Oriol i Miquel Serra Camús al balcó del seu domicili. 

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Miquel Serra Camús davant del monument Rafael Casanova el Diumenge de Rams. 

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Joan Ors i Àngels Banqué durant el seu viatge de nuvis. 

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

     Àngels Banqué damunt el seu cotxe a Sant Esteve Sesrovires.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

     Àngels Banqué d'excursió al Pirineu. 

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Toni Fernández i Assumpció Banqué acampant a la muntanya.

  • Una Diada històrica


    “Barcelona s’allibera de la por”. El titular del diari Tele/Exprés el dia següent reflecteix fidelment el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació de la Diada del 77. Va ser una jornada de fortes emocions que va significar per a bona part dels centenars de milers de persones que omplien el passeig de Gràcia el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, als carrers. Famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, en un moment de màxima incertesa pel futur polític, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica que havia de servir com a forma de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

     

    Manifestació de l'11 de setembre de 1977.

  • Una Diada històrica


    “Barcelona s’allibera de la por”. El titular del diari Tele/Exprés el dia següent reflecteix fidelment el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació de la Diada del 77. Va ser una jornada de fortes emocions que va significar per a bona part dels centenars de milers de persones que omplien el passeig de Gràcia el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, als carrers. Famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, en un moment de màxima incertesa pel futur polític, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica que havia de servir com a forma de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

     

    Manifestació de l'11 de setembre de 1977.

  • Una Diada històrica


    “Barcelona s’allibera de la por”. El titular del diari Tele/Exprés el dia següent reflecteix fidelment el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació de la Diada del 77. Va ser una jornada de fortes emocions que va significar per a bona part dels centenars de milers de persones que omplien el passeig de Gràcia el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, als carrers. Famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, en un moment de màxima incertesa pel futur polític, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica que havia de servir com a forma de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

     

    Manifestació de l'11 de setembre de 1977.

  • Una Diada històrica


    “Barcelona s’allibera de la por”. El titular del diari Tele/Exprés el dia següent reflecteix fidelment el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació de la Diada del 77. Va ser una jornada de fortes emocions que va significar per a bona part dels centenars de milers de persones que omplien el passeig de Gràcia el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, als carrers. Famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, en un moment de màxima incertesa pel futur polític, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica que havia de servir com a forma de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

     

    Manifestació de l'11 de setembre de 1977.

  • Una Diada històrica


    “Barcelona s’allibera de la por”. El titular del diari Tele/Exprés el dia següent reflecteix fidelment el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació de la Diada del 77. Va ser una jornada de fortes emocions que va significar per a bona part dels centenars de milers de persones que omplien el passeig de Gràcia el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, als carrers. Famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, en un moment de màxima incertesa pel futur polític, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica que havia de servir com a forma de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

     

    Manifestació de l'11 de setembre de 1977.

  • El fotoperiodista Albert Ramis treballant durant una manifestació. 

  • Venda de diaris a La Rambla el dia següent de la mort de Franco. 

  • Venda de diaris a La Rambla el dia següent de la mort de Franco. 

  • La recuperació dels carrers


     “No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”

     

    Extret de Treball, òrgan del PSUC, 2 de febrer del 1976.

     


    Cotxe bolcat durant una manifestació, 1979.

  • Mentre als carrers sonava cada vegada amb més força el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, dins de les presons naixia la COPEL. La tan desitjada amnistia es va oblidar dels presos comuns i aquests es van organitzar des de 1976 a la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). La seva lluita dins de les presons va consistir a organitzar motins, vagues de fam o a autolesionar-se.  

     

    A la fotografia, presos en vaga a la Model, 1982. 

  • Mentre als carrers sonava cada vegada amb més força el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, dins de les presons naixia la COPEL. La tan desitjada amnistia es va oblidar dels presos comuns i aquests es van organitzar des de 1976 a la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). La seva lluita dins de les presons va consistir  a organitzar motins, vagues de fam o a autolesionar-se.  

     

    Presos mirant per una de les finestres des de l'interior de la Model.

  • Mentre als carrers sonava cada vegada amb més força el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, dins de les presons naixia la COPEL. La tan desitjada amnistia es va oblidar dels presos comuns i aquests es van organitzar des de 1976 a la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). La seva lluita dins de les presons va consistir a organitzar motins, vagues de fam o a autolesionar-se.  

     

    Familiars de presos protesten al carrer davant de la Model. 

  • Mentre als carrers sonava cada vegada amb més força el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, dins de les presons naixia la COPEL. La tan desitjada amnistia es va oblidar dels presos comuns i aquests es van organitzar des de 1976 a la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL). La seva lluita dins de les presons va consistir  a organitzar motins, vagues de fam o a autolesionar-se.  

     

    Motí a la presó Model el 19 de juliol de 1977. 

     

  • Retrat de la Núria Vidal de Llobatera a una assemblea a la delegació d’estudiants a la Universitat de Barcelona.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Josefina i Remei Pous al terrat de la finca on vivien.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Retrat de Remei Pous.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Retrat de Glòria Belles a la seva cambra. 

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic

     

    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Racó on hi havia el televisor al menjador de la família Belles Pous. 

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Dinar de la família Belles Pous al terrat de la finca on vivien.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Glòria Belles amb les seves companyes de feina en una festa a la seu de l'empresa Gas Natural, on treballaven.

     

  • Sessió contínua


    Diversos cartells de cinemes de l'Eixample.

    Cinema Rex, a la Gran Via, 463.
  • Sessió contínua

     

    Diversos cartells de cinemes de l'Eixample.
    Cinema Borràs, a la plaça d'Urquinaona, 9. 

     

  • Sessió contínua

    Diversos cartells de cinemes de l'Eixample.

    Cinema Excelsior, a la Gran Via, 544.

  • Sessió contínua


    Diversos cartells de cinemes de l'Eixample.

    Cinema Femina, al passeig de Gràcia, 23. 

  • Sortida a la Cerdanya per assajar l'obra de teatre No hablaré en clase, de la companyia Dagoll Dagom.

  • Sortida a la Cerdanya per assajar No hablaré en clase, de la companyia Dagoll Dagom.

    D’esquerra a dreta: Pepelu Arrebola, Araceli Bruch, Quico Romeu, Glòria Martí Costa.

     

  • Sortida a la Cerdanya per assajar No hablar en clase, de la companyia Dagoll Dagom. 

  • Festa després de la presentació d’un curtmetratge de Felipe de Paco.

  • Cartell de l'obra de teatre No hablaré en clase.

  • De marcada tendència llibertària, l'aparició de la revista Ajoblanco va ser una glopada d'aire fresc en el panorama cultural tardofranquista. Durant la seva primera època, a més de l'originalitat dels textos i el disseny i la maqueta, la publicació aportaria continguts socials inèdits fins aleshores com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el moviment gai o l'urbanisme sostenible. 

    Reunió a la readacció de la revista Ajoblanco. 
    Amb els peus a la taula Pepe Ribas i amb barba Toni Puig.

  • De marcada tendència llibertària, l'aparició de la revista Ajoblanco va ser una glopada d'aire fresc en el panorama cultural tardofranquista. Durant la seva primera època, a més de l'originalitat dels textos i el disseny i la maqueta, la publicació aportaria continguts socials inèdits fins aleshores com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el moviment gai o l'urbanisme sostenible. 

     

    Fernando Mir, Toni Puig i Pepe Ribas, fundadors de la revista Ajoblanco, a la redacció de la revista al carrer Aribau.

     

  • De marcada tendència llibertària, l'aparició de la revista Ajoblanco va ser una glopada d'aire fresc en el panorama cultural tardofranquista. Durant la seva primera època, a més de l'originalitat dels textos i el disseny i la maqueta, la publicació aportaria continguts socials inèdits fins aleshores com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el moviment gai o l'urbanisme sostenible. 

     

    Joves col·laboradores de la revista venent exemplars d’Ajoblanco a les Rambles.

     

  • Pepe Sales (Barcelona, 1954 - Vallclara, 1994)
    Fou un pintor, poeta i compositor del grup Bocanegra. A principis dels anys setanta va ingressar a la Model per possessió d'haixix i s'inicià en el consum de l'heroïna, una droga que no abandonarà mai. En els mateixos anys va fer pública la seva orientació sexual gai en els àmbits social i familiar. Després de la seva mort -als 39 anys, a causa de la sida- es publicà el seu poemari 50 cançons d'amor i droga i s'han fet diverses exposicions de la seva obra visual i gràfica. 

    Jean Legrain, Pepe Sales i Lluís Peris en un pis de Barcelona. 

  • Pepe Sales (Barcelona, 1954 - Vallclara, 1994)
    Fou un pintor, poeta i compositor del grup Bocanegra. A principis dels anys setanta va ingressar a la Model per possessió d'haixix i s'inicià en el consum de l'heroïna, una droga que no abandonarà mai. En els mateixos anys va fer pública la seva orientació sexual gai en els àmbits social i familiar. Després de la seva mort -als 39 anys, a causa de la sida- es publicà el seu poemari 50 cançons d'amor i droga i s'han fet diverses exposicions de la seva obra visual i gràfica. 
    Sanguina feta amb l'agulla de venipunció. 

  • Presentació de joies seguint una idea de Salvador Dalí.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Josep Antoni Navarro i Ana María Ferrón el dia del seu casament.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Josep Antoni Navarro i Ana María Ferrón el dia del seu casament. 

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Ana María Ferrón i Josep Antoni Navarro al seu banquet de noces.

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Ana María Ferrón i Josep Antoni Navarro al seu banquet de noces.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.

     

    Dinar en família a Vallgorguina.

     

  • Les fotografies d'àmbit domèstic


    Les càmeres fotogràfiques domèstiques i la vida quotidiana que retrataren també van ser protagonistes – tot i que semioblidades - del temps de la Transició. Els seus registres permeten saber millor com vivien els barcelonins i barcelonines d'aquella època de canvi, i ens apropen a l'interior de cases i comerços, i també als moments de celebració familiar o a les activitats d'oci fora de la ciutat. Són imatges que aporten una nova visió, inèdita i de gran valor,  que va molt més enllà de la iconografia construïda de forma recurrent per la història oficial.


    Carme Navarro posant a la seva cambra.

     

  • Retrats de dependentes en diferents botigues dels grans magatzems. 

  • Retrats de dependentes en diferents botigues dels grans magatzems. 

     

    La tenda de discos i vinils d'El Siglo. 

  • Retrats de dependentes en diferents botigues dels grans magatzems El Siglo. 

    Montserrat, l'encarregada de la tenda de ventalls dels magatzems El Siglo retratada per Maria Elba.

  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

    Fotografia de pintades de 1977 a la Sagrada Família. 


  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

    Fotografia de pintades de 1977 a la Sagrada Família. 


     

  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

    Fotografia de pintades de 1977 a la Sagrada Família. 


  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

    Fotografia de pintades de 1977 a la Sagrada Família. 


  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.

     

    Pintades en diversos punts de l'Eixample durant la dècada de 1970. 

  • Murs efervescents

     

    Una de les grans transformacions que va viure l’espai públic de la ciutat durant la Transició va ser el canvi en el color i la textura dels seus murs, de sobte plens de missatges socials i polítics de tota mena, sovint sobreposats els uns als altres, que posaren de manifest fins a quin punt aquest període històric constituí un moment d’efervescència col·lectiva ple d’esperances i alhora un temps conflictiu, marcat per les contradiccions entre els diferents agents implicats.


    Aturats netejant les parets del metro de plaça Catalunya. 

     

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

    La creació, el 1978, del Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana (CEPEPC), format per uns vuitanta centres constituïts com a cooperatives de famílies i mestres, va suposar un impuls important per a l'educació en català.

     

    A la fotografia, obra de teatre satírica contra el règim franquista al pati de l'Escola Elaia (actual Escola Joan Miró).

     

  • Els moviments veïnals


    L'empenta i constància amb què, en molts barris de Barcelona, el veïnat organitzat s'enfrontà a l'administració tardofranquista, no només van forçar la dimissió dels alcaldes Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), sinó que també van aconseguir imposar una agenda política més oberta i participativa, amb més  interlocució amb les entitats i resultats palpables, com ara la creació d'una targeta de transport gratuïta  per als jubilats o millores urbanístiques notables en algunes de les zones més desafavorides de la ciutat. Les entitats de l'esquerra de l'Eixample, centrades en un seguit de reivindicacions de llarg abast, se situaren entre les més actives del període.

     

     La creació, el 1978, del Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana (CEPEPC), format per uns vuitanta centres constituïts com a cooperatives de famílies i mestres, va suposar un impuls important per a l'educació en català.

     

    A la fotografia, obra de teatre satírica contra el règim franquista al pati de l'Escola Elaia (actual Escola Joan Miró).

Anterior

De la casa als carrers. Mapa social de l'Eixample durant la Transició

 

Resseguint el fil d’una sèrie d’esdeveniments concrets succeïts a l’Eixample durant la dècada de 1970, la nova exposició de Finestres de la memòria planteja una mirada combinada sobre els contrastos, les ruptures i les continuïtats socials i polítiques de l’anomenada Transició a la ciutat de Barcelona.

L’estructura expositiva es teixeix amb un seguit de punts destacats sobre la trama urbana, carrers, places, domicilis particulars, comerços, etc, que foren l’escenari de fets rellevants durant aquells anys. Alguns són ben coneguts i estan sobradament documentats: són amb els que s’ha anat bastint el relat oficial del període; d’altres, amb el pas del temps, han anat quedant deliberadament fora de la fotografia.

Obrint el focus des d’aquests llocs de memòria, la mostra permet configurar una cartografia social particular que aborda temes com la recuperació reivindicativa dels carrers, els conflictes socials, els batecs culturals o les pervivències del franquisme més enllà del dictador. Al mateix temps, es proposa un treball de rescat de la memòria gràfica domèstica d’aquells i aquelles que van viure en primera persona les transformacions d’un temps no tan llunyà en què va canviar la llum.

 

Comissaris: Andrés Antebi, Pablo González i Andrea Corachán, de l’Observatori de la Vida Quotidiana