Ens fem una foto? Fotografia domèstica als anys 30

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Fidel Periu i Tirigall

    Fidel Periu i Tirigall treballava com a empleat de la Catalana de Gas i Electricitat i era un fotògraf aficionat, podríem dir, canònic. Pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, bressol de la fotografia amateur barcelonina, i documentava, com un arxiver, totes les sortides per Catalunya, el seu paisatge i el seu patrimoni. Revelava i es feia ell mateix les còpies, i posteriorment les enganxava en un àlbum articulant, de manera metòdica, diferents sèries temàtiques, com per exemple la de la Font Màgica de Montjuïc, inaugurada a l'Exposició Internacional de 1929 i convertida en atracció i motiu pels fotògrafa aficionats de l'època. A l'àlbum, també hi apareix enregistrat el creixement de la seva filla i el procés de construcció de la seva casa d'estiueig a Sant Cugat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

     

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Albert

    Procedent de l'Empordà, a principis dels anys 20 la família Albert es va instal·lar a Barcelona per obrir-hi una sastreria dernier cri, com deia la premsa de l'època, al carrer Pelai número 44. Josep Albert Navarro, el propietari, combinava l'ofici amb l'afició a la poseia i a la fotografia i ell va ser l'encarregat de retratar els seus fills Montserrat i Francesc amb altres membres de la família i amics, sovint a l'interior del pis i al terrat de la mateixa casa del carrer Pelai.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Climent Pujol i Fàbregas

    La família Pujol i Costa, de classe benestant, vivia al carre Diputació número 280, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Climent Pujol tenia un negoci d'importació i distribució de bacallà al Born i feia fotografies, almenys, des de 1919. El fons reflecteix principalmetn el lleure familiar: les dones fent mitja a la galeria que donava al pati interior de la finca, unes vacances al Garraf o la canalla mirant una màquina de batre el blat durant l'estiueig a Cornellà. El fons també recull les estades del seu fill Ramon, tuberculós, en un balneari a Davos (Suïssa).

    Els originals fotogràfics són positius estereoscòpics sobre vidre.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Climent Pujol i Fàbregas

    La família Pujol i Costa, de classe benestant, vivia al carre Diputació número 280, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Climent Pujol tenia un negoci d'importació i distribució de bacallà al Born i feia fotografies, almenys, des de 1919. El fons reflecteix principalmetn el lleure familiar: les dones fent mitja a la galeria que donava al pati interior de la finca, unes vacances al Garraf o la canalla mirant una màquina de batre el blat durant l'estiueig a Cornellà. El fons també recull les estades del seu fill Ramon, tuberculós, en un balneari a Davos (Suïssa).

    Els originals fotogràfics són positius estereoscòpics sobre vidre.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Climent Pujol i Fàbregas

    La família Pujol i Costa, de classe benestant, vivia al carre Diputació número 280, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Climent Pujol tenia un negoci d'importació i distribució de bacallà al Born i feia fotografies, almenys, des de 1919. El fons reflecteix principalmetn el lleure familiar: les dones fent mitja a la galeria que donava al pati interior de la finca, unes vacances al Garraf o la canalla mirant una màquina de batre el blat durant l'estiueig a Cornellà. El fons també recull les estades del seu fill Ramon, tuberculós, en un balneari a Davos (Suïssa).

    Els originals fotogràfics són positius estereoscòpics sobre vidre.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Climent Pujol i Fàbregas

    La família Pujol i Costa, de classe benestant, vivia al carre Diputació número 280, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Climent Pujol tenia un negoci d'importació i distribució de bacallà al Born i feia fotografies, almenys, des de 1919. El fons reflecteix principalmetn el lleure familiar: les dones fent mitja a la galeria que donava al pati interior de la finca, unes vacances al Garraf o la canalla mirant una màquina de batre el blat durant l'estiueig a Cornellà. El fons també recull les estades del seu fill Ramon, tuberculós, en un balneari a Davos (Suïssa).

    Els originals fotogràfics són positius estereoscòpics sobre vidre.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Climent Pujol i Fàbregas

    La família Pujol i Costa, de classe benestant, vivia al carre Diputació número 280, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Climent Pujol tenia un negoci d'importació i distribució de bacallà al Born i feia fotografies, almenys, des de 1919. El fons reflecteix principalmetn el lleure familiar: les dones fent mitja a la galeria que donava al pati interior de la finca, unes vacances al Garraf o la canalla mirant una màquina de batre el blat durant l'estiueig a Cornellà. El fons també recull les estades del seu fill Ramon, tuberculós, en un balneari a Davos (Suïssa).

    Els originals fotogràfics són positius estereoscòpics sobre vidre.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Josep Ferrer

    Josep Ferrer era propietari de l'agència de Transportes Recaderos J.Ferrer, situada al carrec Bruc número 60. En aquestes fotografies es representa l'equip humà o els elements de treball que formen l'empresa: l'amo, els treballadors, els animals i els mitjans de transport.

    Ferrer practicava una afició molt popular a la Barcelona d'entreguerres, la boxa. Just a la casa del costat, on ell vivia, al terrat i fent coincidir ambdues aficions de naturalesa urbana, Ferrer es fotografia amb uns amics escenificant un combat.

     

    La fotografia, cosa d'empleats i botiguers

    Als anys 30 la pràctica amateur i domèstica va augmentar i l'acte fotogràfic va perdre solemnitat. La seva normalitat depassava l'oferta dels professionals dels estudis de galeria i els seus models antiquats. El 1932 es va fundar l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que representà un gran impuls per a la fotografia d'aficionat. Van proliferar les convocatòries de concursos de fotografia, es van editar noves revistes com Art de Llum (1933- 1935), destinades al públic amateur, i es va multiplicar l'oferta de càmeres fotogràfiques a preus cada vegada més assequibles.

    Per bé que en aquests anys no tohom posseïa encara una càmera fotogràfica pròpia, des de 1930 era fàcil que almenys una persona de la colla d'amics o de la família en disposés d'una: la càmera, passant de mà en mà enregistrava i solemnitzava les escenes i pocs dies després tots els membres tenien les còpies. Mitjançant les fotografies el grup reafirmava alhora la seva existència i els seus vincles interns. En aquest context la fotografia, cada cop més integrada en la quotidianitat urbana, va ocupar un espai privilegiat, ja que en el seu registre d'autorepresentació constituïa un signe d'ascens cultural i d'autoafirmació per a aquells que la practicaven.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Soler Isanda

    La família Soler regentava la granja Soler Júlia, al passeig de Gràcia, aquí fotografiada amb l'Antonieta, dependenta, a l'entrada del local. La fotografia la va fer la Conxita Soler Júlia, membre de la família propietaria. Els retrats de grups són fets l'1 de maig, únic dia de l'any en què la granja tancava. Amb motiu d'aquesta festivitat del treballador, diversos comerciants i empleats del passeig de Gràcia marxaven d'excursió al Vallés per passar-hi el dia.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Família Mas Marsell
    La Família Mas Marsell tenia una càmera que la majoria d'ocasions utilitzava la filla M. Teresa, per retratar, normalment, els seus germans Joan i Carlos amb diferents edats, de vegades també amb els nebots o el promès de la fotògrafa, Xavier Sanmartí. Les imatges combinen escenes de lleure a Montserrat, al Tibidabo o a Vallvidrera amb d'altres presses al terrat del pis del carrer París, on la família va viure abans de traslladar-se a la Dreta de l'Eixample.
    Aquestes són instantànies de lleure i de joc, en què la càmera va passant de mà en mà entre els germans. No obstant això, les joguines conviuen amb els primers signes de la guerra, com la bicicleta ho fa amb el barret de milicià. En aquest sentit, l'estiu de 1936, la sublevació va sorprendre la família a Castelldefels, on havien llogat una casa per estiuejar-hi. Joan i Carlos vestien el barret de soldat per a no ser interpel·lats i poder fer tranquil·lament les seves excursions sobre dues rodes. La interrupció de l'àlbum coincideix amb la mort de la M. Teresa de tifus en plena Guerra Civil.

     

    El nou protagonisme dels joves

    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és lapriemra onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir del 1936.

  • Joves escoltes
     En el fons fotogràfic de la família Mas s'hi conserven imatges d'unitats d'escoltes de l'Acció Catòlica de Sants, la majoria Follets (6-8 anys). És un exemple de l'arrelament a Catalunya del moviment escolta, procedent d'Anglaterra, en els anys d'entreguerres. L'escoltisme defensava, com ho fa encara, la vida a l'aire lliure -en les fotografies, Montserrat i Cerdanyola- com un espai a través del qual desenvolupar noves estratègies pedagògiques per a la formació dels joves i la seva convivència en grup.
    El nou protagonisme dels joves
     Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Joves escoltes
     En el fons fotogràfic de la família Mas s'hi conserven imatges d'unitats d'escoltes de l'Acció Catòlica de Sants, la majoria Follets (6-8 anys). És un exemple de l'arrelament a Catalunya del moviment escolta, procedent d'Anglaterra, en els anys d'entreguerres. L'escoltisme defensava, com ho fa encara, la vida a l'aire lliure -en les fotografies, Montserrat i Cerdanyola- com un espai a través del qual desenvolupar noves estratègies pedagògiques per a la formació dels joves i la seva convivència en grup.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Joves escoltes
     En el fons fotogràfic de la família Mas s'hi conserven imatges d'unitats d'escoltes de l'Acció Catòlica de Sants, la majoria Follets (6-8 anys). És un exemple de l'arrelament a Catalunya del moviment escolta, procedent d'Anglaterra, en els anys d'entreguerres. L'escoltisme defensava, com ho fa encara, la vida a l'aire lliure -en les fotografies, Montserrat i Cerdanyola- com un espai a través del qual desenvolupar noves estratègies pedagògiques per a la formació dels joves i la seva convivència en grup.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Escola Unificada Claror

    D'origen religiós, aquesta escola sitauda al carrer sardenya i avui coneguda com Escola Pública Sagrada Família va passar el 1936 a estar gestionada per la Generalitat de Catalunya. Amb un nou nom, Escola Unificada Claror, treballava amb els valors pedagògics que s'havien promugut durant la Segona República, com la laïcitat en la docència, la catalanització o la coeducació, amb les nenes i els nens junts a l'aula. 

    A l'Escola Unificada Claror, hi va estudiar Roser Ricart Pagès, retratada aquí el 1937 a l'edat de 8 anys. 

     

    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Escola Unificada Claror

    D'origen religiós, aquesta escola situada al carrer Sardenya i avui coneguda com Escola Pública Sagrada Família va passar el 1936 a estar gestionada per la Generalitat de Catalunya. Amb un nou nom, Escola Unificada Claror, treballava amb els valors pedagògics que s'havien promogut durant la Segona República, com la laïcitat en la docència, la catalintzació o la coeducació, amb les nenes i els nens junts a l'aula.

    A l'Escola Unificada Claror, hi va estudiar Roser Ricart Pagès, retratada aquí el 1937 a l'edat de 8 anys.

     

    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Ramon Vilà Gimeno
    Provinent d'una família del Poble-sec, Ramon Vilà inicià la carrera de Medecina a la Universitat de Barcelona pels volts del curs 1936-1937. Es tracta d'un exemple d'ascens social, ja que el seu pare, per raons econòmiques, va haver d'abandonar els mateixos estudis per entrar a treballar a la Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante. A les fotografies hi apareix la colla de companys de classe als jardins de la Universitat, sota la cascada del Parc de la Ciutadella o davant del monument al Dr. Robert en el seu emplaçament original a la plaça Universitat. Criden l'atenció els caps tallats d'alguns membre de la colla a causa de la poca traça de l'operador i de l'error de paral·laxi entre la lent i el visor.
     Ramon Vilà va ser mobilitzat l'any 1938 i, al front, va ser ferit a una cama. Acabat el conflicte, va haver de fer el servei militar franquista. No va poder reprendre els estduis i es va haver de reorientar com a cap de personal d'una empresa.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Ramon Vilà Gimeno
    Provinent d'una família del Poble-sec, Ramon Vilà inicià la carrera de Medecina a la Universitat de Barcelona pels volts del curs 1936-1937. Es tracta d'un exemple d'ascens social, ja que el seu pare, per raons econòmiques, va haver d'abandonar els mateixos estudis per entrar a treballar a la Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante. A les fotografies hi apareix la colla de companys de classe als jardins de la Universitat, sota la cascada del Parc de la Ciutadella o davant del monument al Dr. Robert en el seu emplaçament original a la plaça Universitat. Criden l'atenció els caps tallats d'alguns membre de la colla a causa de la poca traça de l'operador i de l'error de paral·laxi entre la lent i el visor.
     Ramon Vilà va ser mobilitzat l'any 1938 i, al front, va ser ferit a una cama. Acabat el conflicte, va haver de fer el servei militar franquista. No va poder reprendre els estduis i es va haver de reorientar com a cap de personal d'una empresa.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Ramon Vilà Gimeno
    Provinent d'una família del Poble-sec, Ramon Vilà inicià la carrera de Medecina a la Universitat de Barcelona pels volts del curs 1936-1937. Es tracta d'un exemple d'ascens social, ja que el seu pare, per raons econòmiques, va haver d'abandonar els mateixos estudis per entrar a treballar a la Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante. A les fotografies hi apareix la colla de companys de classe als jardins de la Universitat, sota la cascada del Parc de la Ciutadella o davant del monument al Dr. Robert en el seu emplaçament original a la plaça Universitat. Criden l'atenció els caps tallats d'alguns membre de la colla a causa de la poca traça de l'operador i de l'error de paral·laxi entre la lent i el visor.
     Ramon Vilà va ser mobilitzat l'any 1938 i, al front, va ser ferit a una cama. Acabat el conflicte, va haver de fer el servei militar franquista. No va poder reprendre els estduis i es va haver de reorientar com a cap de personal d'una empresa.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Ramon Vilà Gimeno
    Provinent d'una família del Poble-sec, Ramon Vilà inicià la carrera de Medecina a la Universitat de Barcelona pels volts del curs 1936-1937. Es tracta d'un exemple d'ascens social, ja que el seu pare, per raons econòmiques, va haver d'abandonar els mateixos estudis per entrar a treballar a la Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante. A les fotografies hi apareix la colla de companys de classe als jardins de la Universitat, sota la cascada del Parc de la Ciutadella o davant del monument al Dr. Robert en el seu emplaçament original a la plaça Universitat. Criden l'atenció els caps tallats d'alguns membre de la colla a causa de la poca traça de l'operador i de l'error de paral·laxi entre la lent i el visor.
     Ramon Vilà va ser mobilitzat l'any 1938 i, al front, va ser ferit a una cama. Acabat el conflicte, va haver de fer el servei militar franquista. No va poder reprendre els estduis i es va haver de reorientar com a cap de personal d'una empresa.
    El nou protagonisme dels joves
    Un dels signes visuals més rellevants de la fotografia dels anys 30 és el protagonisme que van adquirir els nens i els joves. A diferència de la fotografia d'estudi del vuit-cents o dels primers amateurs, aquests no ho fan com petits adults sinó actuant fora dels codis dels "grans": jugant amb la càmera, creant escenes desenfadades. Podem afirmar, en certa mesura, que és la primera onada representacional dels joves mitjançant la càmera, en un procés d'infantilització visual que s'anirà eixamplant. Amb tot, bona part dels fons familiars comencen a mostrar interrupcions a partir de 1936.
  • Família Navarro Cortés

     Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

     Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

    El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, laciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

     Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

     Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

    El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, laciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

     

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Família Navarro Cortés

    Manel Navarro, metge cirurgià de la clínica Corachan, i Joaquima Cortés, originària de Terrassa i mestressa de casa, van tenir quatre fills: Mara, la gran, Josep, Piar i Ramon, el petit. Als anys 20, la família es mudà del carrer dels Banys Nous, al barri Gòtic, a un pis de carrer Consell de Cent, entre Bruc i Roger de Llúria. El terrat, com en el cas de tantes altres famílies, es va convertir en l'escenari habitual de diversió i, és clar, de retrats de germans, cosins i amics. Les fotografies d'aquest fons mostren la transformació de la família durant la Guerra Civil amb la incorporació de joves que fugen de la violència incontrolada contra les classes benestants en ciutats com Terrassa o Igualada.

    Unes altres fotografies fetes a Cadaqués durant la guerra enregistren la colla d'amics just abans que la Lleva del Biberó s'emporti el nois, aguns dels quals moriran a la batalla de l'Ebre.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Joves de la Creu Roja

    Dames Infermeres desconegudes de la Creu Roja en un pati d'interior d'illa. La fotografia va ser feta el febrer del 1938, possiblement abans de marxar cap als camps de'assistència sanitària. Els estralls de la guerra van propiciar que es produís un increment del nombre d'infermeres, tant voluntàries com remunerades, per poder socórrer els ferits. Acabada la guerra, algunes van continuar exercint l'ofici i d'altres el van abandonar, mentre que les més implicades amb el bàndol republicà van ser represaliades.

     

    El dia a dia a la rereguarda

    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstc consolidades en els anys anteriros. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apreixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran. 

     El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejada per mar i aire de forma continuada. A partir d'ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es convertiex en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 

  • Francesc Roviró
    Retrat de Francesc Roviró abans de marxar al front com a voluntari de la Creu Roja de l'exèrcit republicà. Va morir l'octubre de 1938 a Belchite, Aragó.
    El dia a dia de la rereguarda
    A partir de l'esclat de la Guerra Civil trobem, una continuïtat de les pràctiques fotogràfiques d'àmbit domèstic consolidades en els anys anteriors. Però a les fotografies s'hi reflecteixen evolucions forçades: apareixen complements de la indumentària militar, cosins refugiats que la família acull i les absències dels qui són al front i que potser ja no tornaran.
    El gener de 1938 Barcelona comença a ser bombardejadaper mar i are de forma continuada. A partir d¡ara, la ciutat és un objectiu militar de primer ordre i l'assetjament de la població civil es converteix en assaig de noves estratègies bèl·liques. L'economia i la normalitat es col·lapsen. No es troba material fotogràfic. Ja no es poden fer fotografies. 
  • Militar desconegut de la Legió Còndor

    Els soldats de la Legió Còndor van participar a la Guerra Civil a mig camí entre la crida dels seus superiors de l'exèrcit alemany i el voluntariat. Aquests joves nazis es van prendre l'anada a Espanya com una activitat de turisme bèl·lic, fet que explica que molts d'ells viatgessin amb una càmera de fotos a la mà per poder retratar les ciutats i els seus monuments, paisatge ara solitaris fruit de la por i de la destrucció.

    Malgrat que la relació personal amb els aliats espanyols i italians era escassa, els soldats alemanys es sentien atrets per l'exotisme que, en el seu imaginari, desprenien els soldats magribins, també presents en les fotografies fetes pels membres de la Legió Còndor.

     

    Barcelona, amb la mirada dels soldats del bàndol franquista

    Les darreres fotografies domèstiques de la dècada no pertanyen a barcelonins, sinó als soldats franqusites  que van entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939. En el context eruopeu es conserven fotografies fetes per soldats des de la Primera Guerra Mundial. De la Guerra Civil, quan la pràctica fotogràfica ja era molt habitual i la premsa gràfica marcava el pols de l'actualitat, tenim desenes d'instantànies dels doldats i les milícies, d'un i altre bàndol, tant al front com, en aquest cas a la ciutat. Les fotografies descriuen visualment el moviment dels soldats pels mateixos espais on, pocs anys abans, s'havien retratat els joves que marxaven al front a defensar la República.

  • Militars a l'Avinguda Reina Maria Cristina

     

    Barcelona, amb la mirada dels soldats del bàndol franquista

    Les darreres fotografies domèstiques de la dècada no pertanyen a barcelonins, sinó als soldats franqusites  que van entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939. En el context eruopeu es conserven fotografies fetes per soldats des de la Primera Guerra Mundial. De la Guerra Civil, quan la pràctica fotogràfica ja era molt habitual i la premsa gràfica marcava el pols de l'actualitat, tenim desenes d'instantànies dels doldats i les milícies, d'un i altre bàndol, tant al front com, en aquest cas a la ciutat. Les fotografies descriuen visualment el moviment dels soldats pels mateixos espais on, pocs anys abans, s'havien retratat els joves que marxaven al front a defensar la República.

  • Missa a Montjuic

    Fotografia d'autor anònim d'una missa de campanya celebrada a l'avinguda de la Reina Maria Cristina. Des de 1939, a Montjuic, s'hi organitzen mensualment misses en honor als "caiguts per Déu i per Espanya". 

     

    Barcelona, amb la mirada dels soldats del bàndol franquista

    Les darreres fotografies domèstiques de la dècada no pertanyen a barcelonins, sinó als soldats franqusites  que van entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939. En el context eruopeu es conserven fotografies fetes per soldats des de la Primera Guerra Mundial. De la Guerra Civil, quan la pràctica fotogràfica ja era molt habitual i la premsa gràfica marcava el pols de l'actualitat, tenim desenes d'instantànies dels doldats i les milícies, d'un i altre bàndol, tant al front com, en aquest cas a la ciutat. Les fotografies descriuen visualment el moviment dels soldats pels mateixos espais on, pocs anys abans, s'havien retratat els joves que marxaven al front a defensar la República.

  • Missa a Montjuic

    Fotografia d'autor anònim d'una missa de campanya celebrada a l'avinguda de la Reina Maria Cristina. Des de 1939, a Montjuic, s'hi organitzen mensualment misses en honor als "caiguts per Déu i per Espanya". 

     

    Barcelona, amb la mirada dels soldats del bàndol franquista

    Les darreres fotografies domèstiques de la dècada no pertanyen a barcelonins, sinó als soldats franqusites  que van entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939. En el context eruopeu es conserven fotografies fetes per soldats des de la Primera Guerra Mundial. De la Guerra Civil, quan la pràctica fotogràfica ja era molt habitual i la premsa gràfica marcava el pols de l'actualitat, tenim desenes d'instantànies dels doldats i les milícies, d'un i altre bàndol, tant al front com, en aquest cas a la ciutat. Les fotografies descriuen visualment el moviment dels soldats pels mateixos espais on, pocs anys abans, s'havien retratat els joves que marxaven al front a defensar la República.

  • Barcelona, amb la mirada dels soldats del bàndol franquista

    Les darreres fotografies domèstiques de la dècada no pertanyen a barcelonins, sinó als soldats franqusites  que van entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939. En el context eruopeu es conserven fotografies fetes per soldats des de la Primera Guerra Mundial. De la Guerra Civil, quan la pràctica fotogràfica ja era molt habitual i la premsa gràfica marcava el pols de l'actualitat, tenim desenes d'instantànies dels doldats i les milícies, d'un i altre bàndol, tant al front com, en aquest cas a la ciutat. Les fotografies descriuen visualment el moviment dels soldats pels mateixos espais on, pocs anys abans, s'havien retratat els joves que marxaven al front a defensar la República.

Anterior

A partir dels anys 20 del segle passat Barcelona va experimentar un increment de les pràctiques i els usos fotogràfics. Aquesta evolució estava directament relacionada amb els processos històrics que van transformar la ciutat del vuit-cents en una capital industrial moderna. L'increment de la capacitat de consum de les classes populars i les evolucions culturals d'una classe mitjana emergent són alguns dels aspectes que configuraven la societat de masses, plenament consolidada durant la Segona República. 

 

En els anys 30 la fotografia va esdevenir una pràctica cultural més generalitzada i, fins i tot, accessible a grups socials més modestos. Però eren sobretot els més joves, molts d'ells fills d'immigrants que s'havien situat en un sector tericari en puixança (els "saltataulells" i els "pixatinters"), els que van protagonitzar aquella democratització fotogràfica. Els temes principals de les fotografies eren el lleure i l'entreteniment: l'estiueig, l'excursió a Montserrat, el diumenge al Tibidabo o al parc de la Ciutadella, la visita a la família que restava al poble... En començar la guerra, la càmera es va convertir en una eina tant d'evasió com de crònica del fet històric viscut, igual que a partir del 26 de gener de 1939 quan la càmera va "passar" a mans dels soldats franquistes.

 

Aquesta exposició és un reconeixement al valor documental de la fotografia d'àmbit domèstic, procedent de fons familiars de veïns i veïnes de la Dreta de l'Eixample, ens els anys del seu primer apogeu: la dècada del 1930. Fetes al carrer o a casa, íntimes i personals, les imatges constitueixen un contrarelat visual que complementa o contradiu l'imaginari consolidat de laSegona República. Entre un cert sentit de consiència històrica i la necessitat d'una quotidianitat el més normal possible, les fotos de casa testimonien noves pràctiques urbanes i, sobretot, nous protagonistes, en uns anys conflcitius.