Paisatges interiors. Les cases de la Dreta de l'Eixample

  • Casa Amatller

    Passeig de Gràcia, 41

    La Casa Amatller és fruit d’una reforma d’una antiga casa que va adquirir Antoni Amatller, realitzada per Puig i Cadafalch l’any 1900.


    L’arquitecte Puig i Cadafalch va construir per l’industrial xocolater Antoni Amatller un gran edifici modernista. La família Amatller iniciava la fabricació de xocolata l’any 1797 en un petit obrador al barri de la Ribera. L’any 1872 Antoni Amatller, nét del fundador, es feia càrrec del negoci i construïa una fàbrica a Sant Martí de Provençals amb una innovadora maquinària procedent de França i Alemanya. La gran empenta econòmica del moment va permetre a Antoni Amatller convertir-se en un gran mecenes de l’art i la cultura.

    La Casa Amatller té una aparença de palau gòtic urbà. La façana, coberta d’esgrafiats, és d’una gran riquesa simbòlica que fa referència als gustos i aficions del propietari, amant de la indústria, les arts i el col·leccionisme, on destaca una gran tribuna. La coberta és a dues vessants i la façana acaba amb un característic esglaonat, típic de l’arquitectura germànica i dels Països Baixos.

    El pis principal de la Casa Ametller gaudia d’una espectacular amplitud i d’una fastuosa ornamentació que ho envaïa tot, donant un sentit unitari a l’espai. Cal ressaltar el menjador on la gran llar de foc esdevé una excusa per crear un veritable conjunt escultòric que domina l’espai. Els motius al·legòrics que la decoren fan referència a la procedència americana del cacau.

    A un costat del menjador hi ha el salonet de música i a l’altre, el salonet de te, on s’accedeix mitjançant uns arcs amb capitells decorats amb motius musicals. A banda de les habitacions, el pis principal de la Casa Amatller comptava amb una sala-museu per albergar les col·leccions del seu propietari, que donava a la tribuna del passeig de Gràcia.

    L’any 1941 Teresa Amatller, filla d’Antoni Amatller, va crear, amb l’acompanyament de l’historiador Josep Gudiol, la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic amb la finalitat de conservar la Casa Amatller i les seves col·leccions i d’impulsar la recerca en la història de l’art hispànic.

  • Casa dels Bartrina

     

    Passeig de Gràcia / Consell de Cent (desapareguda)

     

    Josep M. Bartrina (1877-1951) fou un prestigiós metge barceloní.

     

    L’amplitud dels pisos de l’Eixample permetien tenir-hi la residència i també el despatx. La passió artística de Bartrina es fa palesa en les magnífiques obres d’art que decoraven el seu.

     

    Com en  moltes altres cases de l’Eixample, la casa dels Bartrina disposava de servei: format per minyones, cuineres, majordoms, mainaderes i dides, atenia les tasques domèstiques i tenia cura dels infants.

  • Casa dels Bartrina

     

    Passeig de Gràcia / Consell de Cent (desapareguda)

     

    Josep M. Bartrina (1877-1951) fou un prestigiós metge barceloní.

     

    L’amplitud dels pisos de l’Eixample permetien tenir-hi la residència i també el despatx. La passió artística de Bartrina es fa palesa en les magnífiques obres d’art que decoraven el seu.

     

    Com en  moltes altres cases de l’Eixample, la casa dels Bartrina disposava de servei: format per minyones, cuineres, majordoms, mainaderes i dides, atenia les tasques domèstiques i tenia cura dels infants.

  • Passeig de Gràcia / Consell de Cent (desapareguda)

     

    Josep M. Bartrina (1877-1951) fou un prestigiós metge barceloní.

     

    L’amplitud dels pisos de l’Eixample permetien tenir-hi la residència i també el despatx. La passió artística de Bartrina es fa palesa en les magnífiques obres d’art que decoraven el seu.

     

    Com en  moltes altres cases de l’Eixample, la casa dels Bartrina disposava de servei: format per minyones, cuineres, majordoms, mainaderes i dides,  atenia les tasques domèstiques i tenia cura dels infants.

     

     

  • Casa Elizalde

    València, 302

     

    Palau urbà construït per l’arquitecte Emili Sala Cortés l’any 1.885 per encàrrec de Francesc Jaurés Gualba.

     

    La Casa Elizalde segueix la tipologia de palau urbà que construïa la poderosa burgesia al nou barri de l’Eixample. Construïda l’any 1885, és d’estil classicista i segueix la disposició típica dels palauets d’aquesta època: una  planta noble, amb una gran escala que l’uneix amb el primer pis i un pati posterior.

     

     

    El seu propietari, Arturo Elizalde, casat amb Carmen Biada, va crear una important indústria automobilística, Biada, Elizalde y compañía.  

     

    L’any 1983 la Casa Elizalde es va convertir en un dels primers centres culturals de la ciutat.

  • Casa Elizalde

    València, 302

     

    Palau urbà construït per l’arquitecte Emili Sala Cortés l’any 1.885 per encàrrec de Francesc Jaurés Gualba.

     

    La Casa Elizalde segueix la tipologia de palau urbà que construïa la poderosa burgesia al nou barri de l’Eixample. Construïda l’any 1885, és d’estil classicista i segueix la disposició típica dels palauets d’aquesta època: una  planta noble, amb una gran escala que l’uneix amb el primer pis i un pati posterior.

     

    El seu propietari, Arturo Elizalde, casat amb Carmen Biada, va crear una important indústria automobilística, Biada, Elizalde y compañía.

     

    L’any 1983 la Casa Elizalde es va convertir en un dels primers centres culturals de la ciutat.

  • Casa Elizalde

    València, 302

     

    Palau urbà construït per l’arquitecte Emili Sala Cortés l’any 1.885 per encàrrec de Francesc Jaurés Gualba.

     

    La Casa Elizalde segueix la tipologia de palau urbà que construïa la poderosa burgesia al nou barri de l’Eixample. Construïda l’any 1885, és d’estil classicista i segueix la disposició típica dels palauets d’aquesta època: una  planta noble, amb una gran escala que l’uneix amb el primer pis i un pati posterior.

     

    El seu propietari, Arturo Elizalde, casat amb Carmen Biada, va crear una important indústria automobilística, Biada, Elizalde y compañía.

     

    L’any 1983 la Casa Elizalde es va convertir en un dels primers centres culturals de la ciutat.

  • Casa Elizalde

    València, 302

     

    Palau urbà construït per l’arquitecte Emili Sala Cortés l’any 1.885 per encàrrec de Francesc Jaurés Gualba.

     

    La Casa Elizalde segueix la tipologia de palau urbà que construïa la poderosa burgesia al nou barri de l’Eixample. Construïda l’any 1885, és d’estil classicista i segueix la disposició típica dels palauets d’aquesta època: una  planta noble, amb una gran escala que l’uneix amb el primer pis i un pati posterior.

     

    El seu propietari, Arturo Elizalde, casat amb Carmen Biada, va crear una important indústria automobilística, Biada, Elizalde y compañía. 

     

    L’any 1983 la Casa Elizalde es va convertir en un dels primers centres culturals de la ciutat.

  • Casa Calvet

    Casp, 48

     

    Construïda l’any 1900, la Casa Calvet és la primera casa de veïns de l’arquitecte Antoni Gaudí, realitzada per encàrrec de la família Calvet. 

      

    La família Llubià – Isart va viure en un dels pisos de lloguer de la Casa Calvet.

     

    Wenceslao Llubià procedia d’una família de Martorell dedicada també al sector tèxtil i propietària de la fàbrica de filatures Can Bros. Va iniciar un negoci d’importació de cotó i va traslladar la seva residència a l’Eixample, un lloc que considerava adient per als seus negocis.

     

     

     

     

  • Casa Calvet

    Casp, 48

     

    Construïda l’any 1900, la Casa Calvet és la primera casa de veïns de l’arquitecte Antoni Gaudí, realitzada per encàrrec de la família Calvet. 

     

    La família Llubià – Isart va viure en un dels pisos de lloguer de la Casa Calvet.

     

    Wenceslao Llubià procedia d’una família de Martorell dedicada també al sector tèxtil i propietària de la fàbrica de filatures Can Bros. Va iniciar un negoci d’importació de cotó i va traslladar la seva residència a l’Eixample, un lloc que considerava adient per als seus negocis.

     

  • Casa Calvet

    Casp, 48

     

    Construïda l’any 1900, la Casa Calvet és la primera casa de veïns de l’arquitecte Antoni Gaudí, realitzada per encàrrec de la família Calvet. 

     

    La família Llubià – Isart va viure en un dels pisos de lloguer de la Casa Calvet.

     

    Wenceslao Llubià procedia d’una família de Martorell dedicada també al sector tèxtil i propietària de la fàbrica de filatures Can Bros. Va iniciar un negoci d’importació de cotó i va traslladar la seva residència a l’Eixample, un lloc que considerava adient per als seus negocis.

     

  • Cases de Salvador Andreu

    Rambla de Catalunya, 109

     

    Casa de veïns construïda l’any 1890 pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu.


    L’any 1902 Nicolás Soro va llogar  un dels pisos de les Cases de Salvador Andreu, un gran edifici situat a la Rambla de Catalunya. Més endavant seria la residència i el despatx del prestigiós advocat Agustín Soro.

     

    Salvador Andreu, que ha passat a la història per inventar les famoses pastilles contra la tos, fou l’artífex d’un pròsper negoci farmacèutic. A principis del segle XX va crear  conjuntament amb altres inversors la promotora immobiliària El Tibidabo, SA, i l’edifici que van construir a la Rambla de Catalunya va prendre popularment el seu nom.

  • Cases de Salvador Andreu

    Rambla de Catalunya, 109

     

    Casa de veïns construïda l’any 1890 pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu.

     

    L’any 1902 Nicolás Soro va llogar  un dels pisos de les Cases de Salvador Andreu, un gran edifici situat a la Rambla de Catalunya. Més endavant seria la residència i el despatx del prestigiós advocat Agustín Soro.

     

    Salvador Andreu, que ha passat a la història per inventar les famoses pastilles contra la tos, fou l’artífex d’un pròsper negoci farmacèutic. A principis del segle XX va crear  conjuntament amb altres inversors la promotora immobiliària El Tibidabo, SA, i l’edifici que van construir a la Rambla de Catalunya va prendre popularment el seu nom.


  • Cases de Salvador Andreu

    Rambla de Catalunya, 109

     

    Casa de veïns construïda l’any 1890 pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu.

     

    L’any 1902 Nicolás Soro va llogar  un dels pisos de les Cases de Salvador Andreu, un gran edifici situat a la Rambla de Catalunya. Més endavant seria la residència i el despatx del prestigiós advocat Agustín Soro.

     

    Salvador Andreu, que ha passat a la història per inventar les famoses pastilles contra la tos, fou l’artífex d’un pròsper negoci farmacèutic. A principis del segle XX va crear  conjuntament amb altres inversors la promotora immobiliària El Tibidabo, SA, i l’edifici que van construir a la Rambla de Catalunya va prendre popularment el seu nom.


  • Cases de Salvador Andreu

    Rambla de Catalunya, 109

     

    Casa de veïns construïda l’any 1890 pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu.


    L’any 1902 Nicolás Soro va llogar  un dels pisos de les Cases de Salvador Andreu, un gran edifici situat a la Rambla de Catalunya. Més endavant seria la residència i el despatx del prestigiós advocat Agustín Soro.

     

    Salvador Andreu, que ha passat a la història per inventar les famoses pastilles contra la tos, fou l’artífex d’un pròsper negoci farmacèutic. A principis del segle XX va crear  conjuntament amb altres inversors la promotora immobiliària El Tibidabo, SA, i l’edifici que van construir a la Rambla de Catalunya va prendre popularment el seu nom.

  • Cases de Salvador Andreu

    Rambla de Catalunya, 109

     

    Casa de veïns construïda l’any 1890 pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu.

     

    L’any 1902 Nicolás Soro va llogar  un dels pisos de les Cases de Salvador Andreu, un gran edifici situat a la Rambla de Catalunya. Més endavant seria la residència i el despatx del prestigiós advocat Agustín Soro.

     

    Salvador Andreu, que ha passat a la història per inventar les famoses pastilles contra la tos, fou l’artífex d’un pròsper negoci farmacèutic. A principis del segle XX va crear  conjuntament amb altres inversors la promotora immobiliària El Tibidabo, SA, i l’edifici que van construir a la Rambla de Catalunya va prendre popularment el seu nom.


  • Casa Salvador Roca

    Bruc, 114

    Casa de veïns construïda l’any 1901 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, per encàrrec de Salvador Roca. 

     

    La Casa Salvador Roca és una gran casa de veïns formada per dos edificis idèntics ubicats a la cantonada dels carrers Bruc i València, amb elements decoratius modernistes on destaquen les tribunes dels pisos principals. El seu arquitecte, Bonaventura Bassegoda, va ser l’artífex de moltes cases de l’Eixample. Amb un estil eficaç i adaptat als encàrrecs dels clients, va oscil·lar entre els estils eclèctic, modernista i noucentista.

    La família Roca va tenir greus problemes econòmics i l’any 1934 venia un dels dos edificis a Miquel Marcet, un industrial procedent de Terrassa, impulsat per la seva filla Anna Marcet, a qui li enamorava l’Eixample. Els propietaris van anar a viure al pis principal i van llogar la resta d’habitatges encara que diferents membres de la família anaven ocupant alguns pisos de l’edifici. M. Dolors Vilaseca recorda que a la seva mare li sabia greu que hagués d’ocupar un habitatge ubicat al tercer pis de l’immoble perquè un habitatge situat a tanta alçada tenia poca categoria.

    Igual com en moltes cases i també pisos de l’Eixample hi havia un espai destinat a una petita capella d’ús familiar. La capella de la casa dels Vilaseca era en una petita habitació adjunta al menjador, que es podia tancar quan no s’utilitzava. A aquesta capella s’hi deia missa en diferents celebracions familiars i també hi deia missa l’Abat Marcet de Montserrat quan venia a Barcelona, ja que tenia lligams familiars amb els Vilaseca i s’allotjava a casa seva.

    Amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de 1952, aquest edifici, igual com molts d’altres de l’Eixample, es va guarnir i il·luminar. Va ser una gran efemèride a la ciutat, i moltes cases es guarnien amb banderes vaticanes i espanyoles.

  • Casa Salvador Roca

    Bruc, 114

    Casa de veïns construïda l’any 1901 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, per encàrrec de Salvador Roca. 

     

    La Casa Salvador Roca és una gran casa de veïns formada per dos edificis idèntics ubicats a la cantonada dels carrers Bruc i València, amb elements decoratius modernistes on destaquen les tribunes dels pisos principals. El seu arquitecte, Bonaventura Bassegoda, va ser l’artífex de moltes cases de l’Eixample. Amb un estil eficaç i adaptat als encàrrecs dels clients, va oscil·lar entre els estils eclèctic, modernista i noucentista.

    La família Roca va tenir greus problemes econòmics i l’any 1934 venia un dels dos edificis a Miquel Marcet, un industrial procedent de Terrassa, impulsat per la seva filla Anna Marcet, a qui li enamorava l’Eixample. Els propietaris van anar a viure al pis principal i van llogar la resta d’habitatges encara que diferents membres de la família anaven ocupant alguns pisos de l’edifici. M. Dolors Vilaseca recorda que a la seva mare li sabia greu que hagués d’ocupar un habitatge ubicat al tercer pis de l’immoble perquè un habitatge situat a tanta alçada tenia poca categoria.

    Igual com en moltes cases i també pisos de l’Eixample hi havia un espai destinat a una petita capella d’ús familiar. La capella de la casa dels Vilaseca era en una petita habitació adjunta al menjador, que es podia tancar quan no s’utilitzava. A aquesta capella s’hi deia missa en diferents celebracions familiars i també hi deia missa l’Abat Marcet de Montserrat quan venia a Barcelona, ja que tenia lligams familiars amb els Vilaseca i s’allotjava a casa seva.

    Amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de 1952, aquest edifici, igual com molts d’altres de l’Eixample, es va guarnir i il·luminar. Va ser una gran efemèride a la ciutat, i moltes cases es guarnien amb banderes vaticanes i espanyoles.

  • Casa Salvador Roca

    Bruc, 114

    Casa de veïns construïda l’any 1901 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, per encàrrec de Salvador Roca. 

     

    La Casa Salvador Roca és una gran casa de veïns formada per dos edificis idèntics ubicats a la cantonada dels carrers Bruc i València, amb elements decoratius modernistes on destaquen les tribunes dels pisos principals. El seu arquitecte, Bonaventura Bassegoda, va ser l’artífex de moltes cases de l’Eixample. Amb un estil eficaç i adaptat als encàrrecs dels clients, va oscil·lar entre els estils eclèctic, modernista i noucentista.

    La família Roca va tenir greus problemes econòmics i l’any 1934 venia un dels dos edificis a Miquel Marcet, un industrial procedent de Terrassa, impulsat per la seva filla Anna Marcet, a qui li enamorava l’Eixample. Els propietaris van anar a viure al pis principal i van llogar la resta d’habitatges encara que diferents membres de la família anaven ocupant alguns pisos de l’edifici. M. Dolors Vilaseca recorda que a la seva mare li sabia greu que hagués d’ocupar un habitatge ubicat al tercer pis de l’immoble perquè un habitatge situat a tanta alçada tenia poca categoria.

    Igual com en moltes cases i també pisos de l’Eixample hi havia un espai destinat a una petita capella d’ús familiar. La capella de la casa dels Vilaseca era en una petita habitació adjunta al menjador, que es podia tancar quan no s’utilitzava. A aquesta capella s’hi deia missa en diferents celebracions familiars i també hi deia missa l’Abat Marcet de Montserrat quan venia a Barcelona, ja que tenia lligams familiars amb els Vilaseca i s’allotjava a casa seva.

    Amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de 1952, aquest edifici, igual com molts d’altres de l’Eixample, es va guarnir i il·luminar. Va ser una gran efemèride a la ciutat, i moltes cases es guarnien amb banderes vaticanes i espanyoles.

  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1.906 i 1.912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà.

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.


  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1.906 i 1.912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà.

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.


  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1.906 i 1.912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà.

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.


  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà. 

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.

  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà. 

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.

  • La Pedrera

    Provença, 261

     

    La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, va ser construïda per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1912 per encàrrec de l’industrial Pere Milà. 

     

    Un dels pisos de la Pedrera fou ocupat per la família Roca-Sastre.

    Ramon Roca-Sastre (1899-1979), il·lustre notari barceloní, va llogar-ne  l’any 1944 un altre pis. En aquell moment, l’obra de Gaudí, un enorme i estrany edifici al bell mig del passeig de Gràcia, provocava polèmica i rebuig. Però a Ramon Roca-Sastre no li importaven aquestes crítiques, acabava de guanyar les oposicions a notari i el pis li permetia compaginar despatx i habitatge.

  • Les escales del pati de la Casa Elizalde serveixen per distribuir els convidats i composar la fotografia. El matrimoni és situat en primer terme, encapçalant la comitiva de familiars i amics.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Casa dels Mompou

    Casp, 80

     

    Casa de veïns on va residir el compositor Frederic Mompou.

     

    El compositor Frederic Mompou (1893-1987) va néixer al Paral·lel, però quan era jove  la seva família es va traslladar a l’Eixample. La llar familiar de Mompou era una casa de veïns del carrer Casp. Com tantes cases de l’Eixample, tenia el saló presidit per un piano de cua amb el qual  el jove Mompou feia passar una bona estona als  seus pares.

     

    L’any 1910, Mompou crea amb un grup  d’amics la primera Ermita, en unes golfes situades al passeig de Sant Joan, que es transformen en estudi i refugi intel·lectual.

     

  • Casa dels Mompou

    Casp, 80

     

    Casa de veïns on va residir el compositor Frederic Mompou.

     

    El compositor Frederic Mompou (1893-1987) va néixer al Paral·lel, però quan era jove  la seva família es va traslladar a l’Eixample. La llar familiar de Mompou era una casa de veïns del carrer Casp. Com tantes cases de l’Eixample, tenia el saló presidit per un piano de cua amb el qual  el jove Mompou feia passar una bona estona als  seus pares.

     

    L’any 1910, Mompou crea amb un grup  d’amics la primera Ermita, en unes golfes situades al passeig de Sant Joan, que es transformen en estudi i refugi intel·lectual.

     

  • Casa dels Mompou

    Casp, 80

     

    Casa de veïns on va residir el compositor Frederic Mompou.

     

    El compositor Frederic Mompou (1893-1987) va néixer al Paral·lel, però quan era jove  la seva família es va traslladar a l’Eixample. La llar familiar de Mompou era una casa de veïns del carrer Casp. Com tantes cases de l’Eixample, tenia el saló presidit per un piano de cua amb el qual  el jove Mompou feia passar una bona estona als  seus pares.

     

    L’any 1910, Mompou crea amb un grup  d’amics la primera Ermita, en unes golfes situades al passeig de Sant Joan, que es transformen en estudi i refugi intel·lectual.

  • Casa dels Mompou

    Casp, 80

     

    Casa de veïns on va residir el compositor Frederic Mompou.

     

    El compositor Frederic Mompou (1893-1987) va néixer al Paral·lel, però quan era jove  la seva família es va traslladar a l’Eixample. La llar familiar de Mompou era una casa de veïns del carrer Casp. Com tantes cases de l’Eixample, tenia el saló presidit per un piano de cua amb el qual  el jove Mompou feia passar una bona estona als  seus pares.

     

    L’any 1910, Mompou crea amb un grup  d’amics la primera Ermita, en unes golfes situades al passeig de Sant Joan, que es transformen en estudi i refugi intel·lectual.

     

  • Casa Sedó

    Girona, 89 (actualment desapareguda)

     

    Palau urbà construït aproximadament l’any 1.890, que va adquirir l’industrial Arturo Sedó.

     

    Arturo Sedó va ser un  industrial tèxtil important, promotor de la Colònia Sedó, a la localitat d’Esparreguera, juntament amb el seu germà, Lluís Sedó,  polític important de l’època vinculat a la Lliga Regionalista.

     

    Va adquirir una casa al carrer Girona, per la proximitat amb els despatxos de l’empresa. Era un palau urbà de grans dimensions, amb un estil eclèctic on destacaven les decoracions en fusteria de l’interior.

    La gran passió d’Arturo Sedó va ser el teatre i va reunir una  col·lecció d’obres de teatre impressionant, de més de 60.000 volums.

  • Casa Sedó

    Girona, 89 (actualment desapareguda)

     

    Palau urbà construït aproximadament l’any 1.890, que va adquirir l’industrial Arturo Sedó.

     

    Arturo Sedó va ser un  industrial tèxtil important, promotor de la Colònia Sedó, a la localitat d’Esparreguera, juntament amb el seu germà, Lluís Sedó,  polític important de l’època vinculat a la Lliga Regionalista.

     

    Va adquirir una casa al carrer Girona, per la proximitat amb els despatxos de l’empresa. Era un palau urbà de grans dimensions, amb un estil eclèctic on destacaven les decoracions en fusteria de l’interior.

    La gran passió d’Arturo Sedó va ser el teatre i va reunir una  col·lecció d’obres de teatre impressionant, de més de 60.000 volums.


  • Casa Àngel Batlló

    Mallorca, 257

    Casa de veïns de grans dimensions, que l’arquitecte Vilaseca va construir per a la família Batlló l’any 1896.  


    La casa va ser construïda per Àngel Batlló, membre de la poderosa família Batlló, dedicada a la indústria tèxtil i promotora de la veïna Casa Batlló, situada al Passeig de Gràcia.  

    La Casa Àngel Batlló és un conjunt de tres cases idèntiques on l’arquitecte va donar un estil homogeni a nivell de façana, que permet una lectura unitària de tot l’edifici. La façana consta de sis cossos exactament iguals coronats per arcs apuntats amb balcons correguts al pis principal i al superior, que reforcen el sentit unitari. A l’Eixample era habitual la construcció de cases “bessones”, un fet que té relació amb l’herència que es deixava als fills. Normalment els fills heretaven el negoci del pare i les filles heretaven l’habitatge. Així, cada filla heretava una finca diferent.

    La família Garcia Capdevila vivia en un dels pisos de lloguer de la tercera planta d’aquest edifici. Víctor Garcia i Consuelo Capdevila hi anaven a viure després del seu casament, l’any 1899. La seva filla, M. Auxiliadora Garcia va prometre’s amb un jove alemany, Edmund Elgström, que també vivia a la Casa Àngel Batlló, a una pensió que ocupava un dels pisos, juntament amb el seu germà Herman. Havien vingut a treballar a Barcelona, a la Fundación Tipográfica Neufville, que havia estat adquirida l’any 1922 per l’empresari alemany Carlos Hartmann. Aquest ja tenia altres indústries a Frankfurt, ciutat també de procedència dels germans Edmund i Herman. En fer aquesta adquisició, els va proposar de traslladar-se a treballar a Barcelona.

    Edmund Elgström i M. Auxiliadora Garcia van casar-se a l’església de la Concepció l’any 1.927 i l’any 1.948, quan la mare de M. Auxiliadora va morir, van tornar a viure al mateix pis de la Casa Batlló, amb els seus tres fills. Tota una vida, doncs, vinculada a aquest emblemàtic edifici del carrer Mallorca.

  • Casa Àngel Batlló

    Mallorca, 257

    Casa de veïns de grans dimensions, que l’arquitecte Vilaseca va construir per a la família Batlló l’any 1896.  ç


    La casa va ser construïda per Àngel Batlló, membre de la poderosa família Batlló, dedicada a la indústria tèxtil i promotora de la veïna Casa Batlló, situada al Passeig de Gràcia.  

    La Casa Àngel Batlló és un conjunt de tres cases idèntiques on l’arquitecte va donar un estil homogeni a nivell de façana, que permet una lectura unitària de tot l’edifici. La façana consta de sis cossos exactament iguals coronats per arcs apuntats amb balcons correguts al pis principal i al superior, que reforcen el sentit unitari. A l’Eixample era habitual la construcció de cases “bessones”, un fet que té relació amb l’herència que es deixava als fills. Normalment els fills heretaven el negoci del pare i les filles heretaven l’habitatge. Així, cada filla heretava una finca diferent.

    La família Garcia Capdevila vivia en un dels pisos de lloguer de la tercera planta d’aquest edifici. Víctor Garcia i Consuelo Capdevila hi anaven a viure després del seu casament, l’any 1899. La seva filla, M. Auxiliadora Garcia va prometre’s amb un jove alemany, Edmund Elgström, que també vivia a la Casa Àngel Batlló, a una pensió que ocupava un dels pisos, juntament amb el seu germà Herman. Havien vingut a treballar a Barcelona, a la Fundación Tipográfica Neufville, que havia estat adquirida l’any 1922 per l’empresari alemany Carlos Hartmann. Aquest ja tenia altres indústries a Frankfurt, ciutat també de procedència dels germans Edmund i Herman. En fer aquesta adquisició, els va proposar de traslladar-se a treballar a Barcelona.

    Edmund Elgström i M. Auxiliadora Garcia van casar-se a l’església de la Concepció l’any 1.927 i l’any 1.948, quan la mare de M. Auxiliadora va morir, van tornar a viure al mateix pis de la Casa Batlló, amb els seus tres fills. Tota una vida, doncs, vinculada a aquest emblemàtic edifici del carrer Mallorca.

Anterior

L’any 1854 es van enderrocar les muralles que asfixiaven l’antiga ciutat de Barcelona, i el 1860 s’iniciava l’Eixample, un projecte igualitari i ambiciós. Esdevenia un espai que aviat va ser cobejat per l’aristocràcia i tot seguit per la burgesia, que fugia de l’estretor de la Ciutat Vella.

 

La bona situació econòmica, afavorida sobretot per un creixement ràpid del sector tèxtil, i la tornada a la ciutat dels qui havien fet fortuna a les Amèriques van propiciar un moment d’esplendor per a la burgesia barcelonina,  que va disposar dels recursos necessaris que portarien a finals del segle XIX i principis del XX a la construcció de grans habitatges. L’estil eclèctic predominant de les primeres cases de l’Eixample es transformava en el modernisme, que ho va envair tot amb un sentit integrador de les arts i que va arribar a una gran singularització i profusió ornamentals dels edificis. Encaixava perfectament amb les inquietuds de la burgesia puixant.   

 

L’habitatge va esdevenir quelcom molt important, un símbol de la posició de la família que n’era la propietària. A l’Eixample, s’hi instal·laren palauets urbans i també nombroses cases de veïns que oferien al propietari la perspectiva de recuperar part de la gran inversió amb el cobrament de lloguers.

 

A partir del tombant de segle, tot i que la casa es projecta cap a l’exterior, l’arquitectura posa l’accent cap a l’interior, i es construeixen els nous ambients de la quotidianitat per a la societat burgesa. L’espai interior es carrega de simbolisme, referent a la història de la família, amb multitud de records i objectes evocadors de gustos i aficions personals. La casa esdevé un tot acollidor, per al confort, el lleure i la intimitat dels que hi viuen.