Tal com érem. Retrats de veïns i veïnes de la Dreta de l'Eixample

  • Retrat realitzat a l'estudi de Pau Audouard, situat a la Gran Via. Les galeries comptaven amb plafons pintats que emmarcaven les persones retratades i amb un conjunt d'atrezzo que la dignificava, al mateix temps que li permetia recolzar-se durant els segons que requeria l'elaboració del clixé. 

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

  • Fotografia d'estudi. El tipus de vestit que portava la protagonista s'anomenava "polissó": ressaltava la part posterior del vestit i donava la sensació d'una cintura estreta, un element molt a la moda a l'època. Aquest efecte s'aconseguia mitjançant una carcassa que es lligava a la cintura. 

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

  • Damian Cánovas i Adelina Rigalt amb els seus sis fills: Antonio, Damián, Adelina, Mercedes, Trinidad i Leonor. Els retrats de grup requerien una composició predeterminada per transmetre ordre, amb dues figures tancant l’escena pels laterals i una diversificació de mirades.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Els més menuts eren, sovint, els més difícils de retratar. Es requeria quietud per tal que la imatge no sortís moguda motiu pel qual sovint se’ls feia asseure. Quan es tractava de nadons, un adult ocult entre els cortinatges els sostenia.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Els estudis de retrat s'anirien multiplicant amb l'expansió del negoci, diferenciant-se entre els més luxosos i d'altres més modestos i austers, amb una absència total d'atrezzo a excepció del cortinatge que tanca l'enquadrament.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

  • El polígraf Pompeu Gener disfressat a l’estudi de Pau Audouard. Aquesta galeria retratística, com d’altres, es va convertir en un espai important de la vida social de la Barcelona del 1900, especialment en ocasió dels balls de disfresses organitzats per institucions com el Cercle Artístic.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Adelina Rigalt retratada al cèlebre estudi dels Napoleón de la Rambla de Santa Mònica. El retrat de perfil va ser un dels més comuns al segle XIX i ressaltava la fesomia de la persona.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Apel·les Mestres retratat per Miquel Renom. Amb la proliferació d’estudis professionals, alguns retratistes van buscar la distinció fent una fotografia més artística, anomenada pictorialista, aproximant la imatge a l’estètica de les belles arts a partir del retoc.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Amb l’avenç del segle, el retrat fotogràfic va anar abandonant la referència del retrat pictòric per incorporar noves influències com, per exemple, la imatgeria del cinema nord-americà de Hollywood, difosa a través de revistes, i on la il·luminació artificial tenia un rol cabdal.

     

    Anar a cal retratista

     

    L’arribada a Barcelona el 1839 de l’invent del daguerreotip, el primer procés fotogràfic comercialitzat al món, va traduir-se ben aviat en l’inici d’un negoci que no faria més que créixer al llarg del segle i fins ben entrat el 1900: el del retrat d’estudi professional. Les primeres galeries –casetes de fusta o ferro i vidre, instal·lades als terrats de les cases per tal de gaudir de llum– es van obrir a la Ciutat Vella, al llarg de les Rambles i carrers circumdants i el Pla de Palau per, més endavant, concentrar-se al voltant de la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Es tractava d’espais semblants a un hivernacle, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu, replets d’attrezzo per a l’escenografia de la imatge: catifes, cortinatges o panells pintats, butaques, tauletes i tota sort d’elements que ajudessin a la persona retratada a mantenir-se quieta, car encara quedava lluny la fotografia instantània.

     

    Malgrat l’avenç de les tecnologies i la democratització del retrat i donada l’absència de càmeres fotogràfiques domèstiques, anar a l’estudi professional va suposar durant dècades un petit ritual en què s’immortalitzava un esdeveniment important o una data significativa per a la persona retratada, motiu pel qual es vestien les millors robes i, posteriorment, l’equip de retocadors eliminava totes les imperfeccions i redibuixava algunes parts com els ulls o els llavis per tal de perfilar-los més acuradament. Pràctiques que, amb l’avenç del segle XX, es van anar adaptant a la variació dels gustos i les influències, i a les tecnologies d’il·luminació emprades.

     

  • Família al Passeig de Gràcia.

    c. 1930

    Cedida per Arturo Cañigueral

     

    Molts dels fotògrafs ambulants treballaven amb càmeres cinematogràfiques que els permetia retratar als vianants en diverses preses fotogràfiques seguides, per després triar la millor. És el cas d’aquesta fotografia, que forma part d’una sèrie de més imatges.

     

    ÀMBIT 2:

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

  • Mare amb fills de passeig

    c. 1930

    Cedida per Arturo Cañigueral

     

    El fotògraf ambulant amb càmera mòbil va aparèixer la dècada de 1930 i buscava un retrat robat i instantani per després oferir-ne una còpia als vianants.

     

    ÀMBIT 2:

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

  • A diferència dels minuters habituats en espais emblemàtics i monumentals, els fotògrafs ambulants es situaven en vies de trànsit com la Diagonal, el Passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

     

  • M. Antònia Soler amb els seus avis anant a comprar la palma a la Fira de Rams de la Rambla de Catalunya. El punt de vista esbiaixat i el creuament de mirades entre fotògraf i retratats acostumen a ser els signes d’identificació de les imatges de carrer.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un

     

  • De vegades el fotògraf ambulant se situava al davant dels vianants per aconseguir un retrat frontal. La condició popular del retratista de carrer no significava que descuidés els aspectes estètics, com ho prova el contrast nítid del primer pla amb el fons difós d’aquesta imatge.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

  • El doctor Manuel Eixarch passejant per l’Eixample. Malgrat que amb el tancament de fronteres en els anys de la postguerra el material fotogràfic va escassejar, molts retratistes van reciclar pel·lícula cinematogràfica per seguir treballant.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

  • Conxita i Francesc Vendrell

    1950

    Cedida per Alba Vendrell Torres

     

    Molts minuters tenien complements per fer el retrat, com panells pintats amb avionetes, vaixells o gòndoles, disfresses i, per als infants, joguines, com ara cavalls de cartró.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

  • Luis Roca-Sastre i Carmen Burgos-Bosch alimentant els coloms a la Plaça de Catalunya, una de les fotografies minuteres més habituals de Barcelona juntament amb les realitzades al monument de Colom o al Parc de la Ciutadella.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

  • La fotografia minutera era una modalitat econòmica que permetia a les classes més humils poder també retratar-se, en aquest cas, en el marc urbà de l’Arc de Triomf.

     

    Els retrats de carrer. La ciutat com a teló de fons

     

    Al començament del segle XX, el negoci del retrat d’estudi va anar perdent exclusivitat en favor d’una popularització de la fotografia. Aquest procés va tenir lloc, per una banda, gràcies a la multiplicació de galeries professionals de retrat en diferents espais de Barcelona –Gràcia, Sants, Sant Andreu i altres barris– i, per una altra, per l’aparició d’un nou tipus de retratista: el fotògraf ambulant o de carrer. Es tractava d’un fotògraf instal·lat en punts estratègics de la ciutat o dels afores des d’on aprofitava l’afluència de públic per tal d’oferir un retrat amb el marc natural de l’espai o bé amb un panell pintat. El més important era que elaborava les fotografies amb material econòmic, normalment paper postal, i de manera molt ràpida, escassament un minut, fet que li va valer el nom popular de «minuter». Un tipus de retratista longeu en el temps, que va sobreviure a Barcelona fins els anys olímpics.

     

    De manera paral·lela, a partir de la dècada de 1930 encara va sorgir un segon tipus de retratista de carrer: el «leiquero» o el «cinetrista». Eren fotògrafs que treballaven amb una càmera similar a la cèlebre Leica, o amb una càmera de filmació cinematogràfica i que, gràcies a la mobilitat que aquestes els permetien, deambulaven pels carrers més cèntrics de la ciutat, especialment de la Dreta de l’Eixample, i robaven retrats instantanis als barcelonins que hi passejaven. Les imatges es revelaven, normalment, a casa del mateix fotògraf, i s’enviaven un parell de dies més tard al domicili de la persona retratada.

     

  • El retrat grupal, amb els protagonistes i els familiars, venia a cloure l’esdeveniment, per això la fotografia s’acostumava a fer en la mateixa església, sovint en espais lluminosos com el claustre.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Per al retrat de nombrosos convidats s’aprofitaven les escales de les esglésies per distribuir i composar la fotografia. En aquests casos el fotògraf distribuïa acuradament els convidats per a garantir-ne l’ordre visual, posant al centre el protagonista de l’esdeveniment.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • La fotografia escolar completava els esdeveniments retratats pel fotoreporter social. El fotògraf es desplaçava a les escoles anualment, o en motiu d’una celebració, per tal de retratar els estudiants, amb elements identificatius de la seva formació com llibres o mapes geogràfics.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Retrat individual d’Enric Soler el dia de la seva Primera Comunió a l’entrada de l’església. La litúrgia de la cerimònia, amb el vestit, el crucifix, la Bíblia i el rosari, és corresposta en fotografia amb un retrat composat, que posa de relleu tots i cadascun d’aquests elements simbòlics. 

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • M. del Mar Peirón el dia de la seva Primera comunió, retratada a l’interior d’un cotxe llogat per a l’ocasió.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • La família Pastor Buscató amb els seus tres fills el dia de la Primera Comunió de M. Glòria. La distribució simètrica d’aquests, juntament amb els altres nens, Anna i Carles, prova l’ofici del fotògraf reporter social.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • El retrat està fet a l’inici de l’esdeveniment, en sortir de la casa que la família tenia al carrer Girona. A diferència de l’estil pautat i previsible dels anys del franquisme, en les imatges de casament de les dècades prèvies encara es pot observar espontaneïtat i dinamisme.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Josep Buscató i la seva filla Rosa Maria, retratats al cotxe. Era costum en els casaments, fotografiar-se en el cotxe, abans de dirigir-se cap a l’església per a la celebració de l’enllaç matrimonial.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Les escales del pati de la Casa Elizalde serveixen per distribuir els convidats i composar la fotografia. El matrimoni és situat en primer terme, encapçalant la comitiva de familiars i amics.

     

    El reporter social i la fotografia de bodes, batejos, banquets i comunions

     

    En la dècada de 1930, la proliferació de càmeres de petit format i l’ús del negatiu de pas universal –el que hem conegut tots a casa– van tenir una incidència notable en l’àmbit de la fotografia periodística, que va contribuir a la professionalització del fotoreporter. No obstant això, també va afavorir l’aparició d’un nou tipus de fotògraf dedicat a «reportar» els esdeveniments familiars, el que popularment s’ha conegut com el fotògraf de bodes, batejos, banquets i comunions, professió encara vigent avui dia.

     

    A diferència de la reclusió de l’estudi del retratista professional o de la producció d’imatges úniques dels retratistes ambulants, el fotoreporter social tenia com a missió narrar visualment el decurs d’un esdeveniment, des de l’inici fins al final, aprofitant les possibilitats dels nous aparells per fotografiar de manera continuada, un instant rere un altre. Aquest fet permetia, un cop revelades les imatges, reviure els fets segons cada moment i reconèixer cadascun dels convidats. No obstant això, les fotografies del reporter social estaven lluny de tota improvisació. Al contrari, aquestes responien a un patró establert en el nombre d’imatges a prendre i en els moments, la distribució de les persones i fins i tot l’espai –en el cas, per exemple, de l’Església de la Concepció, no podia faltar la fotografia a l’entrada del claustre–, cosa que va donar pas a l’existència d’un model narratiu per a cada tipus d’esdeveniment dins del qual els retrats dels protagonistes i del grup tenien una importància cabdal.

     

  • Adelina Rigalt amb els seus fills Antonio i Damián, acompanyats de la mainadera. El fotògraf aficionat troba en el món que l’envolta, com la família i la seva quotidianitat, el sentit d’utilitzar la càmera, esdevé una reafirmació de la seva identitat i del lligam domèstic.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

  • Margarita Conforto amb la seva filla M. Luisa Soro, l’àvia Josefa de la Cruz i la «tata» Juanita en un banc de la Rambla de Catalunya. Possiblement el retrat el va fer l’advocat i pare de la família Agustín Soro.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

     

     

  • Retrat realitzat al terrat de la Casa Calvet. Durant dècades molts dels retrats domèstics es van fer en terrats, patis i balcons de les cases amb l’objectiu de buscar la llum necessària per il·luminar la persona retratada.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

  • Carlota Casanovas al pati de casa seva, amb una capseta de fotografies. Un dels errors més habituals de la fotografia domèstica era l’aparició de l’ombra del fotògraf, encara que per alguns es tractava d’un recurs per autoretratar-se.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

  • Grup d’amics posant disfressats. Els moments divertits i de sarau, especialment dels joves, també eren ocasions singulars per fer-ne un retrat de grup, on les persones que el formaven es podien reconèixer en una situació diferent a l’habitual.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

  • Els infants són els principals protagonistes de la fotografia domèstica ja que retratar-los és una demostració d’atenció i estima per part dels adults. Sovint, amb ells, apareixen els elements que més els identifiquen: les seves joguines.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

  • La tradició dictava regalar una voluminosa palma als infants i que el pare de família immortalitzés el dia amb la càmera. El dia de Rams els infants anaven ben mudats per lluir les seves palmes i palmons.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

  • Recursos com el del contrallum eren utilitzats sovint pels fotògrafs amateurs amb l’objectiu de donar un toc artístic a la imatge domèstica, tot aproximant-la als criteris estètics de la fotografia professional.

     

    El retrat domèstic: un imaginari familiar

     

    Si bé és cert que des dels orígens de la fotografia ja existia una pràctica amateur en mans d’uns pocs privilegiats, els inicis de la popularització de la pràctica fotogràfica d’aficionat els hem de situar cap al 1890, un moment en què es va imposar al mercat la fotografia instantània industrial i, de manera consegüent, tot un seguit de càmeres de petit format i de maneig senzill, que no requerien de l’ús d’un trípode ni de químics per a la preparació dels negatius.

     

    La burgesia barcelonina va ser la primera aficionada popular de la ciutat a la fotografia i d’aquesta provenen la majoria dels retrats amateurs més antics, produïts pels volts del 1900. Es tracta d’unes imatges que contrasten amb la rigidesa del retrat d’estudi professional, donada la seva imperfecció formal –imatges amb l’horitzó caigut, amb enquadraments lliures o amb personatges moguts– i el caràcter lúdic de les escenes retratades, amb els familiars i amics del fotògraf en l’espai domèstic o passejant pels carrers de Barcelona. Lluny, però, de parlar de fotografies plenament espontànies i imprevisibles, fem referència a una manera col·lectiva de retratar que ens parla de les inquietuds socials comunes dels fotògrafs aficionats que veuen en la càmera una manera d’identificar el seu món i de cohesionar-lo per mitjà de les imatges. Un sentit de la pràctica amateur que es mantindrà igualment a partir de la dècada de 1950, quan la fotografia domèstica s’expandeixi entre la classe mitjana.

     

Anterior

El retrat ha estat, des de la invenció definitiva de la fotografia el 1839, un dels grans gèneres fotogràfics i una de les seves raons de ser  principals.  Malgrat el desenvolupament viscut i els canvis de pràctiques experimentats, des de la fotografia professional del retratista fins a la fotografia amateur, no s’ha cessat mai de retratar les persones: un sentit profund d’immortalitat i de record n’expliquen el fenomen.

 

La burgesia, des de l’inici, va tenir accés a la pràctica del retrat fotogràfic. En un primer moment, desplaçant-se fins als estudis professionals del centre de la ciutat i, més endavant, adquirint les càmeres amateurs d’importació que van començar a arribar a Barcelona cap a la dècada de 1890. Aquest fet converteix la Dreta de l’Eixample en un dels barris barcelonins amb més tradició retratadora  de la ciutat,  que s’aniria estenent durant  el segle XX per tota la ciutat.

 

Per tant, bona part de les fotografies conservades en l’entorn familiar són retrats. Sovint, no els donem més importància que la de record domèstic, fins que arriba el moment en què som incapaços de reconèixer la persona retratada i el vincle amb la imatge es perd de manera definitiva. Tot i això, aquestes fotografies són testimonis d’un fet crucial, de la principal raó  de ser de la fotografia des de l’inici  i que encara avui explica la majoria de les nostres imatges. Per aquest motiu, un dels patrimonis fotogràfics més valuosos que podem considerar és, precisament, el de la fotografia conservada a casa i, dins d’aquesta, l’innegable protagonisme que té el retrat.

 

En les fotografies domèstiques veiem com, dins dels canvis propis de cada època, es van repetint temes, influències, moments i espais, punts de vista i, és clar, formats i noms de fotògrafs. I és que totes aquestes imatges són fruit d’un temps particular, que s’explica per les seves pràctiques socials, pels professionals que hi van treballar i pel rol cabdal de la fotografia de retrat en l’àmbit domèstic.

 

Presentem un recull de retrats de veïns i veïnes de la Dreta de l’Eixample que formen part del fons fotogràfic de Finestres de la memòria: retrats professionals d’estudi, que permeten veure els canvis de gust i les maneres d’aproximar-se a la persona retratada: amb atributs que la identifiquen, la il·luminació artificial o la recerca del tret psicològic; retrats més populars dels fotògrafs de carrer on s’emmarca la persona retratada amb l’escenari de Barcelona; retrats produïts per reporters en dates assenyalades, com un casament, un bateig o una comunió en què els protagonistes són la família i amics, i, finalment, retrats domèstics elaborats pel fotògraf amateur, normalment el pare, que fotografia els diferents membres de la casa, amb una especial atenció als nens, per tal de reafirmar el nucli familiar. En tots els casos, es tracta de la voluntat d’immortalitzar un moment important o excepcional i els seus protagonistes, anant des de l’actitud solemne i digna fins a la més lúdica, però sempre amb l’objectiu de poder-lo reviure més endavant mitjançant les imatges i evitar així que caigui en l’oblit.