La guerra

Rosa M. Buscató Coll

Un dels records més vius que tinc de la botiga quan era petita és del dia que van entrar dos soldats, era el final de la guerra. Jo em vaig espantar molt, però la meva germana que només tenia dos anyets es va posar a plorar de seguida. El pare va  mirar de calmar-la ‘no tinguis por, no tinguis por’, li deia i ens van donar una mica de xocolata. Recordo, també, que la mare estava contenta, no sabia exactament què passava, ‘si havia guanyat el Pau o el Pere’, el més important era que la guerra havia acabat.

Durant la guerra molt a prop de l’Església de la Concepció va caure una bomba, just al costat. Ho recordo perfectament, perquè jo estava al llit i vaig caure del retruc de la bomba. Teníem la vivenda a baix, una saleta, el menjador i la cuina, i quan pujaves unes escales hi havia tres habitacions. Aquell dia no recordo el motiu, suposo que seria per els bombardejos, que era dormint amb els pares. El fet és que quan va caure la bomba jo era al llit dels meus pares i com que no tenia baranes em vaig despertar a terra. Al llevar-nos, de seguida vam veure que la botiga era una fumarada de pols i es van trencar tots els vidres i tot allò que hi havia a la prestatgeria.

Moltes famílies anaven als refugis, però el meu pare mai no va voler. Ens quedàvem a casa a un sota escala teníem una porteta, li dèiem el ‘cuarto de la sabonera’, ja que era on s’havia guardat el sabó que es venia a la botiga. Els primers dies dels bombardejos ens amagàvem a la sabonera. Recordo que el meu pare era molt atrevit, sempre ens deixava a dins i sortia a mirar pel forat del pany per veure si els avions marxaven o no. Al cap d’uns dies es van adonar que just per allà passaven les canonades del gas i era precisament el pitjor lloc per amagar-se. Des d’aquell dia, quan hi havia bombardejos, anàvem sempre a l’habitació de jugar, tot i que jo moltes vegades m’escapava a veure amb el pare allò que passava.

Tornar a la fotografia