La màgia del tren

Josefina Bueno Casadesús

LA MAGIA DEL TREN

 

Aquell dia, quan la meva néta Tahis va voler-se enfilar a la barana del balcó per veure passar els cotxes del carrer, em va sortir un crit del fons de l’ànima  ¡Compte, no t’enfilis¡

Tant bon punt vaig pronunciar aquesta frase vaig recordar el crit de la meva mare amb la mateixa entonació. Això succeïa des de ben petita, cada vegada que anàvem a veure a l’àvia Maria i a la tieta Júlia del carrer Girona. La seva casa feia xamfrà amb el carrer Aragó i quan tornàvem  a casa nostra, corria cap a la barana de pedra,  alta i ampla, per veure passar  el tren per sota nostre.  Per mi era un espectacle esperar a que passés i veure`l mentre la meva mare m’agafava ben fort perquè no caigués, tot sigui dit que només em deixava treure el ulls per sobre d’aquell mur de pedra, però jo en tenia prou, veia de lluny la locomotora i tots els vagons l’un darrera l’altre passant per sobre les vies, collades a uns travessers  amb cargols negrosos i grans que les aguantaven, i quan el tren anava a passar per sota nostra ràpidament em baixava a terra  ¡Quina paciència arribava a tenir la meva mare¡   

Sabia que venia el tren , pel  tremolor que sentia a terra i que em pujava pels peus, junt amb el seu soroll característic, el fum que es veia unes mansanes més enllà i el xiulet  que feia, cosa que em provocava el riure i una gran joia.

El tren es podia veure al llarg del carrer Aragó ja que estava parcialment soterrat en aquella època, parlo del any 1953, quan jo tenia 5 anys. Sols existien ponts , a les cruïlles dels carres que travessaven el carrer Aragó perpendicularment on el tren quedava soterrat, la resta del tram entre carrers estava a cel obert, vorejat tot el forat per una barana de pedra que evitava que els vianants poguessin caure a les vies del tren. El fum del tren embrutava les parets per on passava, i també de les cases del voltant.

Quan marxàvem ,la tieta ens acompanyava un tros i aprofitava aquell moment mentre s’explicaven coses les dues germanes, per poder fer de les meves, però malgrat pensar que no em vigilaven hi havia dos parells d’ulls amb les seves respectives ulleres al aguait de tot el que feia. Sempre m’explicaven que algunes persones havien caigut, i que hi havia hagut desgracies, a pesar d’això mai van aconseguir fer me por.  

Un mal dia, un dia que no oblidaré mai, al sortir de casa la tieta ens vam trobar amb un dels seus fills i petons per aquí, petons per allà, vaig aprofitar per corre carrer Girona amunt, travessar el carrer Aragó per el lloc on el tren quedava soterrat i amagar-me darrera la barana de pedra que quedava a l’altre costat del carrer Aragó. Em vaig ajupir, i com era petita no se’m veia ni un cabell. No gosava bellugar-me ja que el joc era que em trobessin. Va coincidir que mentre estava ajaguda va passar el tren fent el soroll habitual i que tant m’agradava, però vaig desistir d’aixecar-me ja que em semblava més interessant el joc de “fet a amagar” en aquell lloc tan privilegiat. Al cap d’una estona com ningú venia a trobar-me i decebuda  em vaig aixecar i decidir tornar amb la mare, però a l’altre cantó del carrer només hi havia un grup de dones i no vaig veure la mare, ni la tieta. Vaig pensar que la mare se’n havia anat cap a casa buscant-me pel carrer, per el camí que sempre fèiem de tornada tot xino-xano.  En aquell moment d’incertesa em va veure la Teresina, veïna de la tieta, amb va agafar de la mà sense dir-me ni ase ni bèstia i em va portar a la munió de dones de davant la porteria de la tieta. Allí totes em miraven amb ulls amenaçadors, jo sense saber perquè em vaig sentir culpable, llavors em vaig adonar de que la meva mare estava allí plorant, desconeguda, no l’ havia vist mai plorar.

Sense dir cap cosa vam anar cap a casa però la tieta ens va acompanyar fins al pis cosa no feia mai,  i allí li va fer unes herbes a la mare que tenia uns ulls inflats, i una mirada tristíssima, vaig tenir por de que mai més em tornés a estimar. Per la nit els meus germans no em van parlar, jo soc la petita dels cinc germans, el més gran en té disset més que jo, per tant era com una  joguina per tots  i per mi el món era un joc. Vaig anar a dormir amb una pena inexplicable, però la meva mare em va fer un petó i això em va deixar dormir tranquil·la ja que  volia dir que encara m’estimava.

A partir d’aquell dia quan baixàvem de casa la tieta, la mare m’agafava de la mà i em somreia, tot tornava a ser igual, ajudar-me a veure el tren, sentir-lo xiular, però sempre al seu costat. Un temps desprès ja no anava a passar la tarda a casa la tieta perquè vaig començar l’escola. També recordo que uns anys desprès ja no podia veure el tren perquè el  van soterrar . Fins que no he sigut mare, no he entès el sofriment que li vaig poder provocar aquell dia.

El meu camí al llarg d’aquests anys ha estat lligat al tren, de petita per anar a Les Planes amb la família a fer un arròs,  sempre saltàvem les vies del tren per anar al mateix lloc i agafar ginesta per guarnir la casa, de vegades veia baralles per agafar lloc per seure en uns bancs de fusta on el respatller es podia bellugar endavant i endarrere per què la gent pogués anar asseguda  mirant sempre en la direcció que portava el tren; de vegades si es tractava d’un grup podien anar xerrant de cara els uns davant dels altres depenent de com posessin els respatllers i podien compartir l’estona del trajecte fent gresca. Després anar amb tren per fer excursions amb els escoltes que recordo amb enyorança. Malgrat els avenços que s’han produït en el desenvolupament del  tren sempre l’he considerat màgic, fins i tot el tren d’alta velocitat que facilita el retrobament entre les persones.

 

 

Tornar a la fotografia