L'Avinguda de la Llum

Ramona Roura

Tenia disset anys. Recordo que quan sortíem de l’escola del Treball, al carrer d’ Urgell, la meva amiga i jo, baixàvem  fins les Rambles a peu per anar a fer un volt i comprar-nos unes arracades de pasta als magatzems El Sepu. Tenien forma de botó i en teníem de tots colors i mides. Recordo uns colors molt fluorescents molt semblats als colors tan brillants i àcids com els que es porten ara, i que només ens costaven unes cinc pessetes cada parell. Però abans d’arribar-hi, ens aturàvem a unes galeries soterrades que hi havia al costat de la plaça de Catalunya. Eren les galeries de L’Avinguda de la Llum.

L’Avinguda de la Llum era un espai molt original construït als anys quaranta, que per a mi, una joveneta que venia d’un poble de vint-i-cinc mil habitants, ho era encara més. Cal tenir en compte que estic parlant dels anys seixanta. Hi baixàvem per la bocana del carrer Bergara i en sortíem per la dels ferrocarrils Catalans que hi ha just al començament del carrer de Pelai i davant mateix de la veterana cafeteria Zurich. Un cop hi érem se’ns obria un mon ple de llum. Mai més ben dit!. Era llarguíssima, plena de llums i amb tot de columnes. La sensació que tenies era d’escalfor, sobretot a l’ hivern; la gent ens hi passejàvem  precisament per aquesta raó.

No era solament l’escalforeta el que recordo. Recordo també, que quan baixàvem per les escales de marbre negre m’envaïa una flaira de canyella d’una de les botigues que venia uns barquillos boníssims. Hi havia botigues de tota mena, de màquines de cosir, bars i granges, una bombonera, un cinema etc... Podies fer-te una còpia de les claus o arreglar-te les sabates, encara que n’hi havia moltes de tancades. També hi havia una òptica, on precisament recordo haver-m’hi fet fer unes ulleres uns anys després, abans que caigués en l’abandó, als anys setanta. De fet, recordo ara, mirant enrere, que eren unes galeries una mica “tronades” on a les acaballes dels anys seixanta, hi dominava una certa decrepitud i brutícia per tots els racons.

Als meus pares no els agradava gaire que anés a passejar-hi. Ells, que havien viscut les seves adolescències i joventut a Barcelona, i que havien conegut l’esplendor i els millors temps de l’Avinguda, deien que l’ambient, als anys seixanta, no era massa bo. El que havia estat el Cine Avenida, on en un principi feien pel•lícules de Walt Disney, s’havia convertit en una Sala X. La deixadesa i la brutícia van convertir aquestes galeries, exemple de cosmopolitisme, avantguarda i luxe, en un passadís tenebrós i decadent freqüentat per alcohòlics, vagabunds i prostitutes. Ells m’explicaven que havien viscut la seva inauguració, i que hi solien anar tot sovint a passejar-hi. Llavors, sí que tenia glamour, em deien. Totes les botigues estaven obertes; els cafès i restaurants estaven sempre plens i fins i tot tenien els seus clients habituals, que amb el boca orella feien que aquests locals es convertissin en allò que ara en ple segle vint-i-u  en diem el must. Pels meus pares era tota una novetat i originalitat, de la qual n’estaven molt orgullosos. Va ser la primera galeria subterrània d’Europa. El pare vivia al carrer València i la mare al carrer Ferran, però treballaven tots dos al mateix carrer del Cardenal Casanyes. Allà es van conèixer i plegats anaven Rambles amunt tot i passejant, fins l’Avinguda de la Llum. Em deien que hi baixaven pel carrer de Pelai i en sortien pel Carrer de Bergara; tot a l’ inrevés del que feia jo. No s’hi quedaven, doncs era massa sofisticat i car per un tallador de camises i una dependenta d’una botiga de gènere de punt, a les primeries dels anys quaranta.

La desapareguda Avinguda de la Llum va ser tot un símbol durant els anys quaranta i cinquanta, anys de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana de la postguerra. Barcelona, després de la guerra, necessitava alguna cosa innovadora, i per tot això es volia fer una ciutat subterrània. El projecte era molt ambiciós però es va quedar tan sols en una avinguda subterrània, l’Avinguda de la Llum, tot un símbol de modernitat i luxe. Als anys setanta va quedar pràcticament abandonada pels usuaris i autoritats. Aquell espai que havia estat creat per i per a la burgesia, es va convertir  inesperadament en un lloc poc recomanable. Les condicions higièniques eren molt precàries i el nombre de comerços actius va disminuir a més de la meitat sent la majoria bars. Ara, de l’Avinguda de la Llum, que es va tancar definitivament el maig del 1990, solament se n’aprofita una petita part ocupada per la coneguda botiga de productes cosmètics Sephora.

L’impulsor del projecte fou Jaume Sabaté Quixal i es va inaugurar el 28 de juliol de 1940 pel general Múgica en representació del capità general, amb un discurs patriòtic i amb l’entonació del Himno Nacional. Més endavant, el 30 d’ octubre del mateix any el capellà Joan Salvans, en nom del bisbe administrador de la Diòcesi, va beneir les  instal•lacions. El túnel, però, ja existia des de 1929, ja que va ser construït com una  part de l’estació de Plaça de Catalunya dels FGC amb motiu de l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ser premiada per l’Ajuntament de Barcelona i va ser declarada atracció turística el 1949.

El 21 de maig de 1990 es va tancar definitivament. Els problemes tècnics i econòmics i el buit legal van fer que el projecte de la Ciutat Subterrània que havia d’arribar fins la Plaça Urquinaona, fos inviable. Històricament, hi va haver dues propostes de remodelació: el 1950 i el 1984, en les que es va proposar transformar l’avinguda en un centre artesanal com els que ja existien en altres ciutats europees, però no varen arribar a bon port. El projecte de reurbanizació del conegut Triangle de la Vergonya, el solar que hi havia al carrer Pelai, que va ser reconvertit i ocupat pel centre comercial El Triangle, va forçar la seva desaparició. Alguns dels antics comerciants de l’avinguda encara segueixen actius en altres locals de la ciutat, o bé en altres locals que ja tenien.

Els meus records sobre l’Avinguda de la Llum es van tornar a revifar quan vaig veure la pel•lícula  Bilbao de Bigas Luna, on hi sortien unes escenes que s’hi havien filmat; tot i que no me’n vaig adonar fins que no vaig veure els crèdits. Més amatent vaig estar quan vaig veure “Sinatra” amb  Alfredo Landa  on surt l’avinguda i el Saló Recreatiu. Loquillo també te un record per a l’Avinguda de la Llum. Diu en una cançó: “La Avenida de la Luz es un buen lugar para acabar una borrachera....”

L’Avinguda de la Llum és ara un projecte oblidat en qualsevol calaix de qualsevulla administració, però no ho és pas en les ments de molts barcelonins i de molts catalans que vàrem venir a Barcelona per estudiar, treballar o per lleure, i que encara hi seguim venint.  

Tornar a la fotografia