Puc veure’t

Marta Gomà Nuñez

És curiós com els records aliens poden fer-se teus, tant teus que fins i tot arribes a dubtar si realment aquelles imatges, veus i olors formen part del teu passat en comptes del de l’altre. La Maria havia sentit tants cops l’anècdota del seu pare sobre la nevada del 62 que, cada vegada que ell tornava a explicar-la amb idèntiques paraules, com una rondalla apresa de nen, amb la mateixa llumeta als ulls, ella esbossava un lleuger somriure tendre, gairebé compassiu. Inconscientment, però, s’havia anat impregnant d’aquell petit retall de vida fent-lo cada cop més seu. Als recent estrenats vint anys, la Maria tenia una memòria poc profunda però ample: encara no havia de furgar gaire per accedir a qualsevol record, i els seus podien conviure ordenadament amb tots aquells que havia agafat de préstec dels altres.

L’any 1962, el pare de la Maria tenia 12 anys, i feia d’aprenent a la fusteria de la família, situada al carrer Mallorca, al barri de l’Eixample, a la planta baixa d’una casa de dos pisos. El primer l’habitava ell, juntament amb els avis i sa germana, mentre que el segon l’ocupaven els oncles i els seus cosins, dos nois alts, esprimatxats i d’ulls aquosos que contrastaven amb l’esquelet fort i la mirada lluent marca de família que havien heretat el pare i la tia. Aquell 25 de desembre la ciutat de Barcelona es va despertar coberta d’una gruixuda capa de merenga i sota un cel que semblava com ple de ganivets d’acer: sec, gris i tallant. El misteriós visitant blanc havia portat un esperit entremaliat i encuriosit al dia de Nadal: el barri semblava vibrar, com si fos dins d’una d’aquelles boles de vidre on, en sacsejar-les,  a més dels flocs blancs, les figures de dins també semblen agitar-se. Animat per l’enjogassament general, ben embolcallat amb bufanda, guants i gorra, havia obert la porta de la fusteria disposat a sortir a fer el trapella amb els amics del barri quan va notar un impacte sec i glaçat a un ull. Un cop la bola de neu va lliscar-li cara avall i va poder desenganxar les parpelles, va veure sa germana que el fitava divertida, amb els seus ulls petits i foscos com grans de pebre. El noi no havia pres mal però va decidir venjar-se de la broma tot cobrint-se l’ull colpejat amb les mans . Quan va esclatar en gemecs tot cridant “Estic cec, estic cec!” la xiqueta va començar a tremolar, i semblava que el seu menut cos vestit de negre s’encongia i s’enfonsava més  i més al terra enfarinat. “Ho sento, tete, ho sento!” mormolava, fent-se cada cop més petita i més obscura enmig de la blancor, amb els ulls plens de llàgrimes. El pare de la Maria va tenir por que la neu l’engolís i va córrer a agafar-la per les mans, tirant dels seus gruixuts guants de llana mentre obria bé els dos ulls i li deia: “No ploris, tonta! Estic bé! Puc veure’t! Puc veure’t!”.

La Maria gairebé podia recordar cada sensació, cada imatge. Era capaç de veure aquella criatura, una negra formiga enmig de la nevada, plorant desvalguda. Per això, quan va trobar aquella fotografia mentre ella i sa mare buidaven la casa de sa tia, els ulls se li van clavar al paper com si contemplés un fantasma. O millor dit, dos. Un de conegut, el de la tia recent morta tal i com la recordava aquell dia de desembre de 1962,  i un de desconegut: el d’una nena d’uns sis anys, d’esquenes amples i ulls com cascavells que fitava la càmera amb cert recel i posat culpable. Ningú que contemplés la fotografia podria dubtar del parentesc de les dues, però per la Maria la figura més petita era una intrusa, com un collage enganxat sobre la imatge del seu record.

La Maria va anar a buscar la mare i, sense dir una paraula, li va plantar la fotografia davant els ulls. “Digue’m, qui és aquesta?”. Més que sorpresa o desconcert, la seva veu traspuava ràbia, gelosia, com una dona que descobreix la imatge d’una possible amant i demana una explicació al seu home.  La mare va prendre la foto i, sospirant, es va deixar caure a la vella butaca de la tia.

“És la germana petita de ton pare. Vull dir, la més petita dels tres… Ell tenia dues germanes. La nena de vuit anys  és la tia que has conegut sempre. I l’altra... l’Elisa... no la vas arribar a conèixer mai.  Ton pare i ella estaven molt units, per ell era com una nineta, se l’estimava molt. Ja saps que amb la seva altra germana la relació sempre ha estat… freda, per dir-ho d’alguna manera. Bé, anys més tard de que es prengués aquesta foto, quan tenia 15 anys, L’Elisa va començar a festejar amb un dels dos cosins, els que vivien al segon. Els pares de l’una i de l’altre no veien amb bons ulls la relació, eren molt joves, i a més cosins germans… Ella tenia molt temperament, era molt rebel, i la oposició dels parents no va fer sinó afermar la seva decisió de no deixar-se de veure amb ell.”  – La mare de la Maria va prémer els llavis i va sospirar-.

“Llavors va passar el que solia passar en aquella època en molts casos. Ella es va quedar embarassada i van fugir, sembla ser que a França; la família ho va saber perquè al començament enviaven alguna postal que altra per dir que estaven bé. Després ja no van donar més senyals de vida, i els van perdre el rastre. Al teu pare li va afectar molt. Es va sentir molt abandonat.”

La Maria va pensar que era curiós que algú se sentís abandonat per una germana petita. Tot mirant la fotografia, va comprendre que aquella nena de posat poruc havia estat l’agressora de la bola de neu, un atac que la seva altre tia, dos anys més gran i qui mai no s’havia entès amb son pare, no havia estat capaç de perpetrar. La tia recent morta havia adoptat el record de la germana desapareguda, suplantant-la en el record,  assentint amb el cap amb gest cansat cada vegada que son germà explicava aquella història.  D’aquesta manera, a força de fingir,  havia omplert  un buit en la memòria d’ell que ara, per culpa d’aquella instantània, s’havia tornat a mostrar.

Aquella nit, ja a casa, la Maria  va plantar la foto al costat del plat del pare mentre sopaven. Ell li va dedicar un breu esguard, i seguit va deixar la forquilla a taula. Sense aixecar la vista del plat, va recitar, molt lentament:

“Mira-te-la... És una foto de la teva tia, el dia de la nevada del 62.  Ho recordo com si fos avui. La història ja la saps, te l’he explicat mil cops, oi Maria? Era tan petita... semblava que s’anava a enfonsar en la neu. Vaig ser una mica cruel amb ella. Com plorava, pobre..”

La Maria observà son pare, que tenia la mateixa llumeta als ulls i el somriure tendre de sempre que explicava la història. Va mirar la foto i, com ell, va recordar aquella germana, tan sola enmig de la neu, una figura perduda a qui son germà va voler rescatar d’enfonsar-se, agafant-la ben fort pels guants grisos i gruixuts de llana vella. 

La Maria va fer un lleuger somriure compassiu i va posar la mà sobre l’espatlla del seu pare.

 I, ell, amb una veu suau, que semblava venir de molt lluny, va dir:

-Puc veure’t… puc veure’t..

Tornar a la fotografia