Records...

Carme Castro

Per un moment la Mariona perd de vista el present i els seus ulls s’entelen mentre recorda el dia del seu casament seixanta anys enrere. El seu somriure que amagant tota la tristesa que ofegava el seu cor.

Des de petita havia somniat amb aquell dia, encara que en els seus somnis era un dia feliç  i anava penjada del braç de l’home que estimava.

Avui en canvi el seu ànim era fosc com una habitació sense llum. Tremolava mentre caminava al costat d’aquell desconegut a qui el seu pare l’havia venuda. Sí! Venuda! Aquesta era la paraula que no havia gosat pensar durant les setmanes que havien passat des de que el seu pare li havia comunicat que s’havia de casar amb ell i avui.

Feia anys que les coses no anaven bé. No era cega, ni tonta. Cada cop es prodigaven menys entre els amics de sempre, que semblava que els deixaven una mica de costat. Les festes que es mirava de petita des de dalt de l’escala ja no s’organitzaven a casa, també escassejaven les invitacions de les amigues de tota la vida que gairebé no la  trucaven i  fins i tot alguna d’elles voltaven la cara si es creuaven pel carrer.

Això li feia mal. No podia entendre com aquelles persones que de petita havien estat el centre del seu cercle, tot d’un plegat es mostraven fredes i llunyanes.

Però res no es podia comparar a com es va sentir sis mesos abans del dia d’avui. El pare i la mare li van explicar el per què de tot plegat. Les inversions del pare a la borsa havien perdut impuls. Havíem perdut molts diners, tants que havien hagut de demanar un préstec per mantenir l’antic negoci de joieria de l’avi. Però, li van dir, no hi va haver prou, i van haver de malvendre la joieria.

L’home que l’havia comprat no era un home gran li van dir. Fins i tot les dones el consideraven un bon partit.

Al principi ella no veia on volien anar a parar.

“Qualsevol noia seria afortunada de que un home com ell volgués casar- se amb ella” va dir la mare, i un fil de llum, com un llamp li va travessar el cervell.

“No!” va cridar ella- “No!” volent cridar que estimava en Jaume, però va callar. No podia trair aquell amor que encara havia de ser secret.

En qualsevol cas, el pare tampoc no li hauria deixat dir res mes.

“Et casaràs amb ell!” li va dir en aquell to inapel·lable que tots a la casa coneixien. “Ha demanat la teva ma formalment i hem fixat la data el casament pel 23 d’abril”.

“No, si- us- plau!” va suplicar. Però no li van donar cap altre opció. I així doncs, el 23 d’abril es varen casar. I, mentre avançaven pel mig de la plaça de la Catedral cap a la seva nova llar, el seu rostre mostrava un somriure de nina de porcellana, mentre el seu marit, l’home a qui pertanyia des d’aquell dia, la portava del braç acaronant- li la ma.

Gairebé a l’alçada del cotxe de nuvis que els esperava a la cantonada amb Via Laietana, la seva mirada es va creuar amb la del Jaume. Ell la mirava, amb els ulls plorosos però decidit. “Corre” deia en silenci, “Vine amb mi!”.

Ella va tenir por. No podia. S’acabava de casar. Què passaria amb els seus pares? Què diria la gent? Els depreciarien i deshonraria la seva família. I si passat el temps el Jaume la deixava? On aniria? Ella seria una dona marcada. Una perduda a ulls de tots. Una dona que la societat repudiaria.

Va abaixar els ulls disposada a pujar al cotxe deixant enrere i acceptant el destí que altres s'havien encarregat de marcar- li. Però en passar pel seu costat, en Jaume va xiuxiuejar el seu nom "Mariona...". Ella va tombar cap a ell aixecant els ulls, i en trobar- se amb els seus es va perdre en ells sabent que no podia fer altra cosa. Malgrat el risc, la por... malgrat no saber que seria dels seus pares... Malgrat tot... Va mirar per uns segons al seu marit, aquell desconegut que encara la duia del braç. Després es va tombar cap al seu pare i va dir amb els ulls angoixats "Ho sento". I avanç que ningú no sabés què estava passant va córrer a refugiar- se als braços del Jaume.

Va ser un escàndol. Van haver de deixar enrere el mon segur que havien conegut. Les seves famílies. Els seus amics. La majoria els van girar l'esquena.

Van anar a viure a una nova zona de Barcelona que s'obria a la ciutat amb carrers amples i edificis alts i moderns. L'Eixample, li va dir en Jaume que es deia, allà van construir la seva llar.

Van llogar un pis amb quatre habitacions. Ella el va trobar gran per ells. Ell li va dir que de moment si, però que quan vinguessin els fills es faria petit. En aquell moment, tots els dubtes que tenia es van esvair i va confiar cegament en el futur i en la decisió que havia pres.

Al començament, va ser molt dur. En Jaume treballava a la fàbrica de dia i estudiava al vespre. Ella va trobar feina de dependenta a la Merceria “Pepita”, al mateix carrer Bruc, a un parell de carrers de casa seva. Aquest fet, va marcar un punt d’inflexió a la seva nova vida, doncs aquesta feina, a part de permetre- li contribuir una mica a l’economia de la llar, li va obrir les portes a persones noves a les seves vides, que amb el temps van esdevenir els seus amics. Allà, a l’Eixample, havien trobat el seu lloc.

Quatre anys més tard, quan el Jaume finalment es va graduar, la va portar a sopar a un bon restaurant, la ocasió ben valia una despesa extra va dir ell amb el seu somriure càlid i enamorat. I allà, mentre celebraven el nou futur que s’obria davant d’ells, la Mariona li va donar la seva notícia, esperaven un fill... Bé, de fet va ser una filla. Una filla a qui els seus pares es van negar a conèixer. La Mariona es va prometre que mai li faria res semblant a la seva filla. Va complir la seva promesa. La seva filla es va casar per amor amb el Roger, el fill de la Sra. Paloma i el Sr. Ramon, els amos de la carnisseria del barri.

 

“Mare!” va escoltar que deia la seva filla- “On eres?” Li va preguntar rient...  “Hem de tallar el pastís” Au, vine!”. La Mariona va somriure i es va deixar arrossegar per la seva filla fins el bell mig del saló, allà l’esperava en Jaume, per tallar a la fi, seixanta anys més tard, el seu pastís de noces...  

Tornar a la fotografia