Un barri, una fàbrica i una escola

Fundació Elizalde Robert Ors Simón

És aquesta una fotografia per l’enyorança d’un temps i és, el seu record seductor, el que em porta a fer del seu relat una història... Una història que l’hauríem d’iniciar l’any 1940, moment en que una escola comença, moment en que una escola comença la seva singladura amb la idea de fer dels nens de 14 anys, persones preparades per tal d’assolir qualsevol dels treballs que lliurement havien escollit.

Però abans d’avançar en les experiències viscudes a partir de la meva incorporació a l’Escola, el gener de l’any 1952, es fa molt interessant conèixer el camí recorregut per arribar a un model escolar que avui encara, amb el romanticisme que imposa el pas del nostre temps, ens fa pensar sovint en la sort que tinguérem de poder participar d’uns moments de la Història, en els que malgrat les dificultats que genera el pas d’una guerra, se’ns donava la possibilitat de viure amb la felicitat que necessitava un nen de l’època i amb l’edat laboral assolida.

Hem de començar dient que era l’any 1924 quan la Fàbrica Elizalde,S.A. inicia per segona vegada i de manera definitiva la fabricació de motors per a la “Industria Aeronàutica Nacional” moment en que més que mai, es feia necessari disposar de personal obrer degudament qualificat. Però les condicions socials del país, de vegades per les divergències polítiques i per altra banda l’emigració forçada per aquest mateix desànim que la societat civil havia de suportar, va donar lloc a haver de contractar nou personal que a les mateixes circumstàncies, s’afegia la falta de preparació pels treballs d’alta precisió i responsabilitat que la tècnica aeronàutica exigia.

Eren moments que a Espanya, per les seves necessitats primàries, el personal especialista en treballs mecànics escassejava i la tendència era treballar en activitats de menor precisió i dificultat

Amb aquests antecedents, arriba ja el moment de parlar de la “Escuela de Aprendices Elizalde” i ho farem començant per transcriure un paràgraf d’una memòria històrica feta l’any 1941 per tal de fer entendre la ideologia amb la que es contemplava la possibilitat d’incorporar una escola dins d’una fàbrica en procés d’expansió. I aquest paràgraf diu:

“Des de l’any 1935 era desig de la Direcció de Elizalde S.A. , la creació d’una Escola d’Aprenents  en la nostra fàbrica que servís, no tant sols per a la formació tècnica, sinó principalment per la formació moral i cristiana dels joves que més endavant hauríem de formar part del personal de l’Empresa”

Per circumstàncies especials en un principi i posteriorment per la guerra, no es fa viable aquesta aspiració. És el 1er. de Febrer del 1940 i una vegada la calma social queda establerta al país, quan retorna a l’empresa Elizalde S.A. la possessió de tots els tallers i instal·lacions.

D’inmediat es reconeix la necessitat de fomentar i posar en marxa l’escola d’aprenents; després d’unes breus deliberacions amb els departament corresponents, per tal de conèixer detalls de la posada en pràctica de l’escola, s’aconsegueix el final desitjat el dia 17 de Febrer del 1940.

En pocs dies, el 27 de Febrer, el “Boletín Oficial del Estado” núm. 58 publicava l’ordre del Ministeri d’Indústria i Comerç disposant la creació d’Escoles d’Aprenents a les Indústries.

 

Una forma d’ensenyar...

Ara ja arribem a la data més significativa de la nostra encisadora Història, la posada en escena de l’Escola d’ Aprenents d’ Elizalde. A partir d’ara donem la benvinguda a unes inicials amb les que era i és reconeguda arreu: E.A.E.

Penso que és important remarcar el fet de que fos, dins l’Estat Espanyol, la primera i única escola d’aprenents ubicada en una empresa privada i amb les característiques socials tant ben definides, tal com anirem veient i és aquí que cal citar un paràgraf molt interessant d’un escrit que fa la gerència de fàbrica, per apreciar millor la relevància donada a l’aprenentatge.

“La finalitat de la nostra Escola d’ Aprenents és la formació i preparació de joves perquè en el futur siguin els tècnics i operaris dotats de la capacitat i precisió que la Indústria Aeronautica requereix”.

Com dèiem en el principi, la 1a. Promoció de la E.A.E inicia el camí l’any 1940 de les mans del que fou el seu 1er. Director, Sr. Lluis Torras, un gran coneixedor de les persones, del que tenim constància a través d’alguns “nens” de l’època que encara avui ens acompanyen il·lusionats tot recordant moments que mai s’obliden.

Una manera d’aprendre...

I ja arribem al dia 2 de Gener del 1952 quan m’incorporo a la E.A.E., dia en que junt a uns altres 27 noiets amb la il·lusió de fer-nos homes. Se’ns informa de que som alumnes de la XIXa. promoció.

El que més sorprèn és comprovar que la disciplina no fa cap mal si es porta amb la dignitat de saber que tot i tots estan al servei comunitari. Tot recordant aquell primer dia, puc reviure una jornada laboral i...érem nens de 14 anyets però, quina il·lusió que teníem!

Veiem la jornada: De dilluns fins divendres: Matí de 7 a 13,15h i tarda de 14,30 a 17,30h. Dissabte: matí de 7 a 13,45h.

I l’horari:

7,00h. Marcar: Disciplina horària

7,15h. Gimnàstica: Educació física

8,00h. Escola: 1er. Curs, Aritmètica i geometria, geografia i gramàtica.

10,30h.Fábrica: Cada tres mesos canvies de secció perquè puguis definir-te.

Tarda. Escola: Dibuix, religió i Formación del Espíritu Nacional.

En l’apartat de l’horari de fàbrica, hem de dir lògicament que servia per la pràctica amb tots els elements de normal utilització en la secció corresponent, també quan el destí era el carrer València, avui seu de La Casa Elizalde.

Evidentment cada curs les assignatures anaven pujant de nivell i cada vegada més, la nota de taller, que també sumava a l’avaluació final, era la determinant perquè nosaltres mateixos definíssim la tècnica en la que millor et senties i, plenament motivat, continuar com a operari a la nostra vida professional.

Cal esmentar un fet força notable per la influència que ha tingut en els resultats tècnics, professionals, fins i tot en la relació humana. Era una forma d’ensenyar i ha estat el temps, el que ha donat la raó als que hi creguérem en la idea, ja que la relació entre les persones mai havia trontollat.

Aquest fet no va ser un altre que convocar un gabinet de professors sorgit de la mateixa fàbrica i que amb els anys, molts d’ells eren ex-alumnes de la mateixa E.A.E.; aquest condicionant ajudava força al bon enteniment del món laboral que, lligat als coneixements obtinguts en la pràctica diària tant de professors com els alumnes, fessin de la convivència un estil de vida en la que encara, ens hi sentim bé.

Després de quatre anys de convivència en veritable harmonia i m’atreveixo a dir molt enriquidora per a cadascú de nosaltres, vàrem celebrar amb optimisme i com era tradicional en la E.A.E; la trobada de Final d’estudis que ens acreditava com a operaris degudament qualificats.

D’aquesta trobada-sopar que va tenir lloc en un emblemàtic restaurant del barri, cal destacar la presència de la màxima representació de l’ Empresa, des de la Presidència ubicada a Madrid , fins la direcció dels Departaments i Professors, fet que defineix prou bé l’excel·lència que se li donava  a l’Aprenentatge.

Penso que analitzant els records i les vivències d’aquells temps, amb les persones i situacions que ocupaven els espais de la nostra vida, podem dir amb una certa enyorança que la E.A.E. va ser una escola dinàmica, humana i professional.

En aquest moment de la Història cal ressaltar, que ja en el mes d’ agost de l’any 1941 surt a la llum la nostra senyera, el núm. 1 d’una revista estructurada i il·lustrada per uns noiets que aleshores tenien entre 14 i 17 anyets amb la pretensió de que el seu contingut fos un mitjà de comunicació per tal d’informar de les activitats que anaven succeint en el conjunt de l’empresa a la vegada que servia per despertar la curiositat per als afers tècnics més avançats del moment.

Tot això es va fer possible gràcies als alumnes de la 1a. Promoció que van  posar-hi la il·lusió necessària perquè d’immediat trobessin el recolzament de l’empresa tal i com es pot apreciar en la introducció que feia el Director Don Julio de Rentería en la citada revista.

Però no podem donar per acabat aquest relat, sense mencionar dos fets contrastats que avalen la trajectòria de l’ Escola: per una banda la garantia que generava el dir que eres ex-alumne de la E.A.E. a l’hora d’aportar la teva preparació tècnica en empreses que demanaven l’ocupació d’un lloc de treball determinat. L’altre fet i pel mateix raonament, ha estat la projecció de molts d’aquests companys i tècnics a empreses de tot l’estat espanyol ocupant llocs de rellevant importància.

I com que s’ha de continuar donant pas a la vida, voldria acabar donant relleu a tres veus de la paraula que han format part de la nostra manera de ser i de viure: ESTUDI, ACCIÓ i DISCIPLINA.

Tornar a la fotografia