Exposició

Una càmera pròpia. Dones i pràctiques fotogràfiques

Dates
12.09.2019 — 25.10.2019
Comissariat
Lourdes Delgado i Núria F. Rius
Descàrregues
Segueix l'exposició
#unacàmerapròpia
Comparteix a
Introducció

L’exposició proposa una mirada a fotografies fetes per dones vinculades amb l’Eixample: aficionades, amateurs i professionals, que des de principis del s. XX i fins als anys 80 han tingut una pràctica constant o esporàdica amb la fotografia.

Quan l’invent de la fotografia es fa públic l’any 1839, es presenta com una tecnologia aplicable a molts camps i accessible a tothom, homes i dones. Tanmateix, la pràctica fotogràfica de seguida es va inserir en unes esferes de gènere que marcaven i diferenciaven els espais i activitats propis d’allò que es definia com a masculí i femení. Aquestes esferes depenien de diverses variables com són el país, l’àmbit socioeconòmic o el tipus de gènere fotogràfic, que amb el pas del temps, es van anar modificant.

L’exposició ofereix un ventall d’exemples per comprendre alguns dels discursos que històricament han mediat entre les codificacions de gènere i els diferents gèneres fotogràfics. Ni heroïnes ni pioneres, les dones que es presenten aquí són la mostra d’una cultura fotogràfica diversa i plural, que demana un apropament històric integrador, més enllà de la idea d’excepció o de geni que el present recupera de l’oblit.

Des de Finestres de la memòria volem reivindicar una mirada que contempli l’impacte general de la fotografia en la societat i superar la jerarquia tant dels gèneres sexuals com dels gèneres fotogràfics que ha condicionat la història de la fotografia i que ha prioritzat les pràctiques masculines i els gèneres fotogràfics artístic i periodístic.

Àmbits
  • 1. FOTOGRAFIANT LA FAMÍLIA I ELS AMICS

    La casa i tot el relacionat amb l’entorn familiar, també les sortides i les vacances, són els temes més comuns en la pràctica fotogràfica de les dones, ja que la família ha estat per antonomàsia, l'àmbit culturalment definit com a femení. A més, el fort impuls comercial de la indústria fotogràfica des del canvi de segle i l’abaratiment progressiu dels seus productes van facilitar la incorporació de noies i dones a l'afició per la fotografia. Cal destacar que, en general, l’aficionada excloïa el revelat i positivat de les imatges i no acostumava a usar càmeres amb funcions manuals.

    No totes les dones, però, van fer el mateix ús personal de la càmera. Les fotografies responen a les formes i codis socials amb què ens reconeixem i identifiquem per context i situació. Variables com l'època, l'estatus socioeconòmic, el perfil cultural, l'edat o l’estat civil, modelen les maneres de mirar i representar, establint diferències en els temes i els moments que es fotografien així com en la circulació i l’ús de les imatges.

    Les imatges d’aquesta secció exemplifiquen les pràctiques fotogràfiques de dones de diferents generacions en l’àmbit personal i domèstic. La majoria d’elles ens han arribat fruit de la crida i participació de les veïnes de l’Eixample en el projecte Finestres de la Memòria.
  • La fotografia automàtica

    Pels volts del 1900, van començar a proliferar sistemes automàtics de retratar que es consolidarien de nitivament als anys trenta gràcies a invents com el Photomaton. Aquest tipus d’aparells, majoritàriament ubicats entorn de la plaça de Catalunya, eren ràpids i econòmics, fet que va fer augmentar la quantitat de retrats i la diversitat de persones, situacions i actituds fotogra ables. L’absència dels codis d’estudi facilitava uns codis fotogrà cs més immediats i desimbolts, alliberant els gestos i les formes associades a la representació estandaritzada de l’edat i el gènere.
  • Retrats al photomaton. M. Borcar (1930, IEFC)

    Retrats al photomaton. M. Borcar (1930, IEFC)

  • Retrat al photomaton. M.Borcar (1930, IEFC)

    Retrat al photomaton. M.Borcar (1930, IEFC)

  • Quiosc Photomaton (Plaça Universitat)

    Quiosc Photomaton (Plaça Universitat)

  • Anunci 'Senyoreta Fotodina', 1929

    Anunci 'Senyoreta Fotodina', 1929

  • Àlbums abans de la guerra

    La fotografia d’aficionat va viure una extensió massiva sense precedents durant els anys vint i trenta. Resultat d’intenses campanyes comercials, nenes, joves i dones d’espais socioeconòmics mitjos i alts van formar part d’aquest estol d’usuaris i usuàries que practicaven la fotografia en els seus cercles socials. Fotografiaven per recordar, per jugar o per observar amb més detall allò que les envoltava, sobretot en moments excepcionals, com podia ser un viatge, un dia festiu o en època d’estiueig. Són cronistes visuals del nucli familiar, al compàs del seu rol de germanes grans, mares o mullers.
  • Teresa Mas Marsell

    Filla de petits empresaris de l’Eixample dedicats a la fabricació de productes de neteja, Maria Teresa Mas Marsell era la germana gran d’entre el grup de germans petits d’una família nombrosa. Aviat es va convertir en la usuària més habitual de la càmera fotogràfica de casa. La seva atenció anava dirigida cap als germans petits i la complicitat que els unia. Fotografiar-se formava part dels seus jocs, com patinar, anar en bicicleta o d’excursió. Es tracta d’una cultura fotogràfica d’infants i joves, molt influïda per la premsa gràfica i el cinema de l’època, i per això repliquen els gestos davant la càmera, com és la demostració d’habilitats físiques.
  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Fons familiar Mas Marsell

    Fons familiar Mas Marsell

  • Les mares dels anys 50 i 60

    Així com molts pares de família eren aficionats a la fotografia i van encarregar-se d’elaborar les imatges dels fills i parents, també podem trobar mares fotògrafes, especialment quan l’absència de la figura del marit fotògraf permet que la dona ocupi aquest paper. Moltes joves de classe mitjana van introduir-se a la fotografia als anys previs de la Guerra Civil i van continuar amb l’afició de bracet amb el nou rol de mare. Marit i fills centren bona part del seu interès visual.

    Independentment de qui fes les fotografies a la família, quasi sempre era la dona qui produïa l’àlbum familiar. La mare, garant de la unitat familiar, era l’encarregada de construir a través d’imatges un relat en forma de memòria emocional. L’autoria de les fotografies que formaven l’àlbum era múltiple: pròpies, d’estudi o regalades. A més, dins d’una mateixa família, la càmera acostumava a ser compartida.
  • Manuela Rodríguez

    Manuela Rodríguez (1937, veïna de la Dreta de l’Eixample) va aficionar-se a la fotografia als 18 anys de forma atzarosa. Un familiar, mariner mercantil, va regalar al seu pare una càmera automàtica que havia comprat a Guinea i, com ell no la feia servir, ella se’n va apropiar. Aviat es va convertir en la reportera familiar i del seu cercle social, donat que ningú més del seu entorn tenia càmera. Destaca l’aprenentatge autodidacta de Manuela, que segons explica, aprenia a enquadrar a partir de la influència de les imatges cinematogràfiques.
  • Germanes Rodríguez al terrat de casa seva a l'Eixample (Barcelona,1955-56)

    Germanes Rodríguez al terrat de casa seva a l'Eixample (Barcelona,1955-56)

  • Germanes Rodríguez al terrat de casa seva a l'Eixample (Barcelona,1955-56)

    Germanes Rodríguez al terrat de casa seva a l'Eixample (Barcelona,1955-56)

  • Joves al final del franquisme

    Els anys seixanta i setanta suposen la consolidació definitiva de la fotografia autoproduïda. Ara, filles de fotògrafs amateurs de l’època del franquisme practiquen la fotografia des de ben petites, impulsades, en part, per l’afició dels referents masculins de casa. Aquestes noies introdueixen la càmera en el seu cercle escolar i d’amics, essent sovint l’única del grup en tenir un aparell fotogràfic. El que comença com un joc que apropa la nena al pare, amb els anys, es transforma en una acció que s’integra i l’ acompanya tota la joventut.
    Els canvis en els codis socioafectius dels anys setanta comporten també, noves maneres d’autorepresentar-se. Les demostracions afectives entre joves són
    ara físicament més properes i explícites i les maneres de posar davant la càmera més espontànies i alliberades. La definitiva normalització de les càmeres de consum permet que la fotografia acompanyi les noves experiències dels joves, en els seus espais socials, com els casals, o en les seves activitats d’emancipació, com els viatges i excursions.
  • Francesca Portolés

    Francesca Portolés (1947, veïna de la Dreta de l’Eixample) explica que portava la càmera a sobre des que tenia setze anys, fet que la va convertir en la reportera de les sortides amb amics i familiars. Com a exemple es mostren algunes de les fotografies que va fer amb divuit anys: la boda de la seva amiga Montserrat Costafreda, un viatge a Marsella i Madrid amb el seu pare, les amigues que va conèixer a Bilbao durant el Servei Social i la sortida d’estiu amb una congregació cristiana. La família Portolés vivia al carrer Bruc, a la mateixa escala que en Xavier Miserachs, a qui recorda baixant per les escales sempre amb la càmera penjada.

    Les imatges respiren comoditat amb la càmera, amb enquadraments sovint poc estereotipats, que fan evident la formació artística que va rebre de petita amb classes particulars. Al 1966 s’apuntaria a l’Agrupació Fotogrà ca de Catalunya de la qual va arribar a ser presidenta.
  • viatge a marsella

    viatge a marsella

  • pescadors

    pescadors

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • estiu banyador

    estiu banyador

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Fons Francesca Portolès

    Fons Francesca Portolès

  • Teresa Cervelló

    Teresa Cervelló (Montblanc, 1950 - Barcelona, 2010) i la seva família van venir a viure a l’Eixample quan ella tenia 13 anys. L’any següent, en una sortida familiar a l’Escala, van comprar una Viking compacta, que seria la càmera amb la que començaria a fer les fotografies familiars. Des de llavors, la càmera va estar present en els seus viatges i excursions amb la colla d’amics de Montblanc. Ja de jove, i després de la mort prematura de la seva mare, la càmera la va acompanyar a les sortides freqüents amb el seu pare, durant els mesos d’estudi a Londres o a Eivissa amb els amics. Amb 22 anys es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, i de seguida va obrir el seu primer despatx.

    Al 1977 es va casar amb l’Ignasi, i com a regal de noces li va regalar una càmera Minolta. Però era ella qui, des del principi, es va ocupar majoritàriament de fer les fotografies i muntar els àlbums familiars. Per ella, les fotografies servien per documentar i recordar els moments viscuts, i la pràctica no acabava fins a col·locar-les en àlbums i crear una narració visual de la vida familiar que junts anaven construint.
  • Teresa Cervelló. (J.Borràs, 1971)

    Teresa Cervelló. (J.Borràs, 1971)

  • Fons Teresa Cervelló Londres

    Fons Teresa Cervelló Londres

  • habitació Teresa Cervelló

    habitació Teresa Cervelló

  • Habitació Teresa Cervelló

    Habitació Teresa Cervelló

  • viatge a Paris

    viatge a Paris

  • viatge a Paris

    viatge a Paris

  • excursió Montblanc

    excursió Montblanc

  • excursió Montblanc

    excursió Montblanc

  • Fons Teresa Cervelló al balcó

    Fons Teresa Cervelló al balcó

  • Isabel Espona

    Isabel Espona (1957, veïna de la Dreta de l’Eixample) és filla d’una pintora i un fotògraf aficionat i neboda d’un fotoreporter de casaments. Durant els estudis de primària, els seus pares li van regalar una càmera de plàstic i aviat es converteix en la fotògrafa «oficial» del seu curs escolar.

    Espona aprèn a fotografiar amb càmeres manuals i a revelar i positivar les seves pròpies imatges en el laboratori que tenien muntat a casa de la mà del seu pare. És només quan neix la seva filla que decideix adquirir una càmera fotogràfica automàtica per poder fotografiar més de pressa.
  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Fons Isabel Espona

    Fons Isabel Espona

  • Rosa Rams

    Una de les pràctiques comunes de la fotografia domèstica és col·locar fotografies emmarcades al damunt de mobles. Són «altars familiars» que es creen per a la memòria de les persones estimades. Les fotografies exposades són reproduccions que la Rosa Rams (1928, veïna de l’Eixample fins al 1974) té actualment en un moble de casa seva. Rams s’aficionà a la fotografia des de jove, i ha sigut l’encarregada de fer les fotografies familiars d’ençà que amb 26 anys el seu marit li va regalar la seva primera càmera automàtica. També li agradava portar la família a retratar a estudis fotogràfics i muntar àlbums-collage amb fotografies de revistes estrangeres d’estrelles cinematogràfiques i membres de la noblesa.

    L’altra cara de la moneda dels representats en els «altars familiars» són aquelles persones que han deixat de formar part del cercle familiar i que es retallen de la fotogra a de grup perquè el seu record incomoda. Aquest és el cas d’una de les fotografies d’estudi penjada a la sala de la Rosa Rams, on s’han suprimit les antigues parelles dels dos fills. La imatge petita del costat és una altra versió de la mateixa fotografia guardada en un àlbum on la mateixa Rams ha afegit el seu retrat.
  • Fons Rosa Rams

    Fons Rosa Rams

  • Carme Ollé

    Quan la Carme Ollé (1950, veïna de la Dreta de l’Eixample) tenia 12 anys, els Reis d’Orient li van regalar unes xiruques, una motxilla, un carnet de
    la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia i una càmera fotogrà ca Capta de 6 x 9, «una càmera manual amb sols 3 diafragmes i dues velocitats d’obturador». Aquests regals, explica, van ser clau per la fusió de dues passions que ha gaudit al llarg de la seva vida: la natura i la fotografia. De la mà del seu pare, fotògraf aficionat, va aprendre a enquadrar i exposar. Tenien un laboratori fotogràfic que muntaven i desmuntaven al lavabo de casa seva.

    Amb 16 anys, acabada l’escola, va començar a treballar a la Casa Sàbat, un estudi de fotografia al carrer Fontanella. El seu pare va haver d’anar a parlar amb el propietari per a que la contractessin com a aprenent. Era l’única noia de nou treballadors, «la nena», però tot i així, va anar passant per totes les tasques fotogràfiques, des de les mecàniques de laboratori fins a les de retrat amb càmera de plaques. Hi va treballar 23 anys fins que l’estudi va tancar. Actualment, Carme Ollé pateix una degeneració macular severa i forma part del grup d’artistes de la Fundació Once.
  • Carme Ollé (Islàndia, 1989)

    Carme Ollé (Islàndia, 1989)

  • 2. L’AMATEUR I LES ASPIRACIONS CÍVIQUES I ESTÈTIQUES

    Des dels seus inicis, la fotografia ha guardat una forta relació amb les pràctiques culturals amateurs com la literatura, la pintura o la música. La seva invenció va estar molt lligada a un estol de màquines pensades per a practicar el dibuix sense tenir coneixements tècnics, com eren el fisionotraç o la càmera lúcida. Així, homes i dones de grups socials benestants van trobar en la fotografia un camp on dedicar temps i esforç per a l’autoproducció d’imatges, sota una certa aspiració cívica i estètica.

    Però el que a mitjans de segle era una afició minoritària, pels volts del 1900 es va estendre entre la burgesia industrial, després entre els treballadors de coll blanc, gràcies a un fort impuls del mercat i a una proliferació d’entitats culturals i revistes que integraven o es dedicaven a la fotografia. Entre les més destacades de Barcelona cal anomenar el Centre Excursionista de Catalunya i l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya que, des dels primers anys d’existència, van comptar amb la participació i implicació de sòcies fotògrafes.

    Abans de la Guerra Civil, la fotografia amateur amb pretensions estètiques va popularitzar-se a la ciutat, al compàs d’una distribució interclassista dels imaginaris nacionals i les formes culturals burgeses. En resposta a això, trobem grans concursos de fotografia impulsats per organismes i empreses editorials barcelonines amb què la comunitat amateur de Catalunya, amb una forta presència de fotògrafes, es trobava i competia entre si.
  • Les sòcies del Centre Excursionista de Catalunya

    El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va ser una institució pionera per a l’impuls de la fotografia amateur a Barcelona. Creat a finals del segle XIX, l’integraven persones que provenien de classes socials benestants amb nombrosos industrials, professionals liberals o comerciants, així com també les seves filles o esposes.

    Al costat d’altres inquietuds de la institució com eren l’excursionisme, la pràctica esportiva o l’arqueologia i la història de Catalunya, la fotografia era una pràctica cabdal en els propòsits del CEC. El patrimoni paisatgístic i medieval amb què es concebia el país ocupava gran part de les imatges que produïen els seus socis i sòcies, en excursions grupals, que després compartien en reunions i conferències temàtiques. Avui dia gairebé no existeixen fons fotogràfics personals de dones a l’arxiu del CEC, sigui perquè les seves fotografies no s’han conservat o bé perquè han quedat integrades en fons fotogràfics dels seus familiars masculins. Un fet que és conseqüència del poc valor que històricament s’ha atorgat a les fotografies fetes per dones, per part d’elles mateixes i dels altres.
  • Les fotògrafes retratades pels fotògrafs

    Malgrat tenir coneixement de la presència de sòcies fotògrafes al CEC, però no poder comptar amb els seus fons fotogràfics conservats, resulta paradoxal el fet que el que sí que tenim són algunes fotografies de socis que retraten a aquestes amateurs. És, per tant, a través de la càmera de l’home, i del reconeixement envers la producció masculina gràcies a la preservació del seus fons, que podem accedir a petites dosis d’informació sobre les dones fotògrafes de l’entitat. En un gest habitual entre fotògrafs, on un retrata a l’altre en plena afició compartida, destaca la naturalitat amb què l’amateur reconeix a la companya fotògrafa, prova de l’alt grau de similitud, en contextos i tipus d’activitats com excursions i pràctiques d’esquí, on ambdós gèneres exercien la seva afició.
  • Fons AFCEC

    Fons AFCEC

  • Fons AFCEC

    Fons AFCEC

  • Fons AFCEC

    Fons AFCEC

  • Concurs fotogràfic 'Cataluña en 1934' del Diari El Día Gráfico

    Dels molts concursos fotogràfics que es van organitzar en els anys trenta, aquest va ser el més ambiciós. La convocatòria es va publicar gairebé setmanalment al diari El Día Gráfico, de maig de 1934 fins a març de 1935, i el seu objectiu era formar un fons pictòric per a l’Institut d’Estudis Catalans «per tal de deixar en bones mans aquest llegat històric-documental, per a tots els qui vulguin formar-se idea en el futur de com era Catalunya el 1934».

    Segons la historiadora Montserrat Baldomà, degueren presentar-se almenys 2.201 fotografies i es van adjudicar 79 premis entre copes, medalles, diners i alguns aparells o accessoris fotogràfics. 377 d’aquestes fotografies van ser publicades pel propi diari i a l’abril de 1935 es van poder veure totes en una exposició que va ser molt popular a un pavelló de la plaça Espanya.

    És difícil saber exactament quina va ser la participació de les dones en aquest certamen perquè no es conserven totes les imatges presentades. A més, algunes de les fotografies conservades o publicades en el diari no tenen nom de pila, sinó només una inicial, amb la qual cosa és impossible saber si es tracta d’un home o una dona.
  • Isabel Rabella, 1934 (Arxiu DIBA)

    Isabel Rabella, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Mercè Amat Carreras, 1934 (Arxiu DIBA)

    Mercè Amat Carreras, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Maria R. Xirau, 1934 (Arxiu DIBA)

    Maria R. Xirau, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Enriqueta Oliveras, 1934 (Arxiu DIBA)

    Enriqueta Oliveras, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Marina Gairin, 1934 (Arxiu DIBA)

    Marina Gairin, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Mercè Fina, 1934 (Arxiu DIBA)

    Mercè Fina, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Heaxts i Court, 1934 (Arxiu DIBA)

    Heaxts i Court, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Concepció Bigorra, 1934 (Arxiu DIBA)

    Concepció Bigorra, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Maria R. Xirau, 1934 (Arxiu DIBA)

    Maria R. Xirau, 1934 (Arxiu DIBA)

  • Margarita Heaxts, 1934 (AFB)

    Margarita Heaxts, 1934 (AFB)

  • Amparo Rahola, 1934 (AFB)

    Amparo Rahola, 1934 (AFB)

  • Dones de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC)

    L’AFC va ser creada el 1923, va sobreviure a l’escapçada de la Guerra Civil i va esdevenir una de les associacions fotogràfiques més importants de Catalunya i Espanya al llarg de la segona meitat del segle XX, tot incidint en la manera d’entendre la fotografia artística.

    Des dels inicis, l’AFC va integrar dones amateurs com Paulina Macià o Mercè Villamur i arribaria a comptar amb una trentena de sòcies, entre elles Maria Remedios Rahola de Xirau. Rahola va guanyar tres dels premis del concurs fotogràfic «Cataluña en 1934» i va esdevenir la primera dona que s’enduria el primer premi de l’agrupació en la categoria principal. Com ha estudiat Victòria Bonet, ja en aquests primers anys s’intentà impulsar el grup Feminal, però la manca de dones a l’entitat frenava que d’altres s’hi apuntessin.

    El 1956, en ple zenit cultural de la institució en el marc de la cultura fotogràfica del franquisme, l’AFC va impulsar cursos de fotografia destinats a dones per tal d’ampliar el nombre de sòcies, aconseguint la inscripció d’una cinquantena, moltes d’elles solteres. Aviat, aquestes darreres sòcies van formar un «grup femení» de fotògrafes únic a tot Catalunya. Amb la pràctica de la fotografia documental d’autor, moltes d’elles obtindrien premis en concursos fotogràfics de l’època, com els cèlebres Negtor o els de la mateixa AFC, a més de celebrar la seva pròpia exposició el 1959, que itineraria per diferents indrets d’Espanya.

    Els premis els permetia autofinançar-se l’afició, ja que sovint, per a les dones casades, el marit considerava que el cost de l’amateurisme fotogràfic era aliè a l’economia domèstica. Dues veïnes de l’Eixample formaven part d’aquest «grup femení»: Milagros Caturla i Rosa Szücs.
  • Rosa Szücs

    Rosa Szücs (Barcelona, 1911 - 1984) és un dels pocs exemples de dones casades que van integrar el «grup femení», inscrivint-se a l’AFC el 1961. Però també, un exemple de l’ascendència que viurien algunes d’aquestes dones en l’organització jeràrquica de l’entitat, on ella obtindria la posició de sòcia d’honor. Guanyadora de nombrosos premis, Szücs va fotografiar seguint els codis amateurs d’aleshores, que anaven d’un pictorialisme tardà a un llenguatge fotogràfic modern de primers plans i composicions geomètriques fins a imatges preses al carrer on es buscaven moments decisius de l’activitat humana.

    Actualment la seva obra es preserva al MNAC.
  • Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

    Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

  • Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

    Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

  • Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

    Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

  • Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

    Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

  • Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

    Rosa Szücs (Sense títol, no datat. En dipòsit al Mnac)

  • 3. LA FOTOGRAFIA COM A PROFESSIÓ

    Les vinculacions professionals entre dones i fotografia existeixen des dels inicis del retrat comercial, a la dècada de 1840. El fet que l’estudi fotogràfic fos un espai privat va afavorir que les dones aprenguessin i participessin de l’ocifi sense sortir dels límits de l’esfera pròpiament femenina. A la Barcelona de mitjans del segle XIX, gran part dels estudis estaven a la zona de Ciutat Vella, especialment a prop de les Rambles. No fou fins a la dècada de 1890 que van començar a situar-se a l’Eixample. Textos de l’època, com el reproduït de Gonzalo Pelligero, parlen de la presumpta superioritat «natural» de la dona en aquest gènere fotogràfic per tenir més «gusto y arte para la colocación de grupos, de familias o de niños, y para cuanto se relacione con el decorado y accesorios oportunos».

    Amb la diversificació dels oficis fotogràfics, la dona s’anirà inserint en els nous espais professionals, però sovint de portes endins i amb cert parentiu amb el fotògraf titular.

    Posteriorment, durant el franquisme, proliferarà el fotògraf de reportatges socials, i així algunes filles d’aquests fotògrafs s’introduiran a l’ofici. Primer assistint en les fotografies d’espais domèstics i després al carrer, enfrontant-se a les pressions dels rivals de professió.

    Entre les dècades de 1960 i 1980 es produeix un augment de fotògrafes professionals que aniran ocupant espais tradicionalment dominats per homes fotògrafs. N’és un exemple l’ofci de foto fixa, que servirà de sortida laboral per algunes fotògrafes que ja s’estaven obrint pas en l’àmbit del periodisme i de la fotografia artística.
  • Retratistes del s.XIX fins als anys 70

    La presència de la dona en el negoci del retrat fotogràfic es tradueix en diferents rols, depenent de l’època, la dimensió empresarial del negoci o si es tractava d’un estudi circumscrit a la família o amb plantilla de treballadors i treballadores. Trobem la dona exercint tasques administratives, d’empresària o d’atenció al client, així com en les pròpies de l’ofici: fotògrafa, retocadora o encoladora de fotogra es sobre cartolina, entre d’altres. Tot i així, la dona era sovint l’esposa o la vídua del fotògraf o empresari titular, ja que la majoria d’estudis fotogràfics es van sustentar en l’estructura familiar com a estructura econòmica i comercial.

    Al segle XIX, a Ciutat Vella, Margarita Miret, la seva jove Maria Tona, Flora Casulleras, Eulàlia Morera o Anaïs Ti on il·lustren aquesta presència. Mentre que a principis de 1900, Maria Giratt, Petronila Bosch o Rosa Llamas són exemple dels estudis que obren les portes a l’Eixample.

    En temps del franquisme, la presència de dones al capdavant de negocis fotogràfics es mantindrà amb casos com el d’una de les filles del pictorialista Miquel Renom. Un cop mort i durant més de vint anys, el seu estudi continua l’activitat sota el nom de «Hija de M. Renom» al carrer Aribau.
  • Retrat de Maria Tona Tarruell amb el seu fill Rafel Areñas, c.1986 (Fons Areñas. Arxiu Nacional de Catalunya)

    Retrat de Maria Tona Tarruell amb el seu fill Rafel Areñas, c.1986 (Fons Areñas. Arxiu Nacional de Catalunya)

  • Retrat de Maria Tona retocant una fotografia, c.1986 (Fons Areñas. Arxiu Nacional de Catalunya)

    Retrat de Maria Tona retocant una fotografia, c.1986 (Fons Areñas. Arxiu Nacional de Catalunya)

  • Les Fotògrafes ambulants

    Al segle XX va popularitzar-se la fotografia de carrer anomenada «al minut». Era un servei instantani de retrats a l’aire lliure, normalment al voltant de monuments o espais d’esbarjo per a la ciutadania i els turistes.

    Es tractava d’un ofici de certa autonomia, tot i que poc reconegut en les jerarquies professionals de la fotografia, atès que es trobava fora del circuit comercial establert. Fruit d’aquesta condició marginal, les dones van veure en la fotografia minutera un espai on poder treballar. A partir dels anys seixanta, la seva presència va ser majoritària en zones com el monument a Colom i les Rambles.
  • Fotògrafa ambulant al passeig Colom, c. 1964 (AFB)

    Fotògrafa ambulant al passeig Colom, c. 1964 (AFB)

  • Fotoperiodistes de la dècada de 1930

    El fotoperiodisme és un dels darrers gèneres fotogràfics accessible a la dona catalana pel tipus de vida que implicava de llibertat i vida pública. Encara que en temps de la República van haver-hi avenços i el concepte de la «nova dona» era força popular, l’esfera femenina burgesa seguia sent principalment la domèstica.

    Res a veure amb altres països com els Estats Units, on la figura de la fotoperiodista emergeix abans de finals del segle XIX, o a la República de Weimar a la segona dècada del segle XX. D’aquí que les primeres fotoperiodistes que van exercir a Barcelona, i que es coneixen fins ara, siguin estrangeres.
  • Margaret Michellis

    La fotògrafa polonesa, jueva i anarquista Margaret Michaelis (1902-1985), és una de les primeres fotoperiodistes que va treballar a Barcelona. Fugint del règim de Hitler, es va instal·lar a la ciutat al 1933 i va obrir el seu primer estudi a l’Eixample. Coneguda per la seva fotografia publicitària d’avantguarda, va treballar amb el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i va desenvolupar projectes de fotografia d’arquitectura i reportatges de carrer.

    Amb l’esclat de la Guerra Civil, Michaelis va començar a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat però, el 1937, veient com la situació es complicava a tota Europa, va decidir marxar a França. Dos anys després, aconseguí un visat per Austràlia on es va quedar fins a la seva mort.
  • 1/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

    1/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

  • 2/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

    2/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

  • 3/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

    3/3 Plafó amb les fotografies de Margaret Michaellis, 1934. (COAC)

  • Fotògrafes de bodes, batejos i comunions

    Un dels negocis més comuns era el reportatge de bodes, batejos i comunions. Tot i que el retrat es considerava un gènere fotogràfic que podia incloure’s dins de les professions acceptades com a femenines, les condicions de treball no eren favorables per a aquelles fotògrafes que estaven casades i amb fills, o solteres però amb pares per cuidar. El treball era a l’espai públic i implicava fer feina els caps de setmana, absentar-se durant els àpats del migdia i, sovint, tornar tard a casa. Els pocs casos que es coneixen són dones que han seguit l’ofici del pare, amb la família girant entorn el negoci.
  • Àngels Calafell

    Àngels Calafell (Tàrrega, 1944) és una de les poques fotògrafes catalanes que a mitjans dels anys 60 treballava el gènere fotogràfic anomenat reportatge social. Calafell és filla d’un fotògraf professional de Tàrrega, de qui va aprendre l’ofici de petita i a qui va començar a ajudar en el negoci familiar amb tan sols 12 anys.

    Quan amb 21 anys es trasllada a viure a Barcelona amb el seu marit, Calafell segueix treballant de fotògrafa. Entre setmana cuidava de la família i els caps de setmana viatjava a Tàrrega per col·laborar amb el negoci familiar. De seguida, va aconseguir encàrrecs a Barcelona, el primer a l’Escola Pia de Diputació, quan la seva primera lla tenia mesos.

    Amb els anys, el boca-orella la va portar a treballar per a l’alta burgesia catalana i el 1994 va obrir un estudi de retrat a la Rambla Catalunya, on actualment també treballen dues de les seves filles.
  • Àngels Calafell, de petita amb la seva primera càmera. (Fons familiar A.Calafell)

    Àngels Calafell, de petita amb la seva primera càmera. (Fons familiar A.Calafell)

  • Àngels Calafell de petita juntament amb el seu tiet rentant material fotogràfic. (Fons familiar A.Calafell)

    Àngels Calafell de petita juntament amb el seu tiet rentant material fotogràfic. (Fons familiar A.Calafell)

  • Àngels Calafell amb els seus germans cobrint el Diumenge de Rams a Tàrrega. (Fons familiar A.Calafell)

    Àngels Calafell amb els seus germans cobrint el Diumenge de Rams a Tàrrega. (Fons familiar A.Calafell)

  • Àngels Calafell, d'esquenes, cobrint una boda. (Fons familiar A.Calafell)

    Àngels Calafell, d'esquenes, cobrint una boda. (Fons familiar A.Calafell)

  • Les foto fixes

    L’elaboració de fotografies en estudis cinematogràfics, destinades a la promoció comercial de pel·lícules, va ser una sortida professional molt comuna per als i les fotògrafes de les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX. Algunes de les fotografies servien per fer publicitat de la pel·lícula i, molt sovint, no corresponien a cap fotograma en concret sinó que les orquestrava el fotògraf durant descansos del rodatge per aconseguir més impacte visual. Com ha passat amb altres gèneres fotogràfics considerats menors, la foto
    fixa ha estat poc atesa per la historiografia.

    Malgrat que els professionals que s’hi van dedicar eren majoritàriament homes, en aquesta època ja apareixen algunes fotògrafes. L’arxiu de fotos fixes de la Filmoteca de Catalunya conserva el treball de 95 homes i 5 dones: Joana Biarnés, Colita, Montserrat Faixat, Pilar Villarrazo i Magdalena López. Algunes d’aquestes fotògrafes anticipen la creixent presència de dones en l’àmbit professional de la fotografia i de l’audiovisual que s’esdevindrà en les properes dècades.
  • Colita
    (Barcelona, 1940)

    Va aprendre l’ofici amb Xavier Miserachs i va col·laborar a l’estudi d’Oriol Maspons i de Julio Ubiña. En l’àmbit del cinema, va introduir-se en la pràctica de foto-fixa durant el rodatge 'Los Tarantos' de Rovira Beleta (1963) per a després col·laborar de forma estreta amb l’anomenada Escola de Barcelona. És reconeguda pels seus treballs de fotoreportatge i retrat, com els de la Nova Cançó o el món del flamenc, publicats tant en edicions de fotollibres com en publicacions periòdiques del final del franquisme i la Transició.
  • Colita - Fotografia de 'La rossa del bar' (Ventura Pons, 1986) (Filmoteca de Catalunya)

    Colita - Fotografia de 'La rossa del bar' (Ventura Pons, 1986) (Filmoteca de Catalunya)

  • Colita- Fotografia de 'Ditirambo' (Gonzalo Suárez, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

    Colita- Fotografia de 'Ditirambo' (Gonzalo Suárez, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

  • Colita - Fotografia de 'Cada vez que...' (Carles Duran, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

    Colita - Fotografia de 'Cada vez que...' (Carles Duran, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

  • Coloita - Fotografia de 'Mañana será otro día' (Jaime Camino, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

    Coloita - Fotografia de 'Mañana será otro día' (Jaime Camino, 1967) (Filmoteca de Catalunya)

  • Joana Biarnés
    (Terrassa, 1935 - 2018)

    Filla d’un fotògraf esportiu, Joana Biarnés és considerada una de les primeres dones en dedicar-se professionalment a la fotografia de premsa a Espanya. Al final dels seus estudis de Periodisme, va introduir-se en la indústria del cinema com a foto-fixa, abans de marxar a Madrid per obtenir un lloc de treball al diari El Pueblo on va cobrir reportatges com el de la gira dels Beatles l’any 1965. Igualment, va treballar per a l’escena musical del país, en què va retratar a personatges com Raphael, Lola Flores o Joan Manuel Serrat.
  • Joana Biarnés - Fotografia de 'Sol Rojo' (Terence Young, 1971) (Arxiu Joana Biarnés-Fundació Photographic Social Vision)

    Joana Biarnés - Fotografia de 'Sol Rojo' (Terence Young, 1971) (Arxiu Joana Biarnés-Fundació Photographic Social Vision)

  • Joana Biarnés - 'Amor en el aire' (Luis César Amadori, 1967) (Arxiu Joana Biarnés-Fundació Photographic Social Vision)

    Joana Biarnés - 'Amor en el aire' (Luis César Amadori, 1967) (Arxiu Joana Biarnés-Fundació Photographic Social Vision)

  • Les dones en els ensenyaments de fotografia

    Històricament, la fotografia ha estat una pràctica que, independentment del gènere del fotògraf, s’ha après als estudis professionals, en els laboratoris instal·lats en el si d’institucions i associacions culturals de la ciutat, o –en la majoria dels casos– de forma autodidacta al laboratori de casa mitjançant l’ajuda de manuals i d’una bona dosi de paciència.

    No obstant això, es coneixen iniciatives formatives primerenques. En el cas de les dones, des de la dècada de 1890, l’Escola d’Institutrius de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País incorporaria la fotografia dins dels anomenats ‘Ensenyaments especials’. Aquests formaven en gramàtica i folklore català, dibuix i pintura, tall i confecció de roba, solfeig i piano; aprenentatges que eren compatibles amb l’espai de la casa i la seva atmosfera «pura», a la vegada que ajudaven a configurar en la dona els codis de les considerades virtuts cíviques burgeses femenines com era el diletantisme cultural.

    No va ser fins a la dècada dels setanta del segle XX que els espais educatius destinats a la fotografia van proliferar. A Barcelona, l’Escola Municipal d’Audiovisuals (1970), l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (1972) o el Centre Internacional de Fotografia (1979-1983), a més de la Facultat de Belles Arts, van ser els primers centres.

    Al compàs d’una progressiva regulació dels plans d’estudi, a poc a poc, les estudiants s’han anat convertint en majoria en els espais pedagògics dedicats a la fotografia. Un fet que no sempre s’ha correspost amb una presència professional equivalent o un major reconeixement cultural de la seva producció.
  • Una càmera pròpia

    Part del canvi necessari en la comprensió de la relació entre dones i fotografia passa per qüestionar aquelles premises que la pròpia història de la fotografia ha establert com les vàlides i legitimadores i que, en major o menor grau, s'han naturalitzat i assumit per part de tothom. Ens referim no només a la jerarquia pròpiament de gèneres, sinó també de països, de tipus de fotografia o de períodes cronològics que suposadament valen la pena estudiar i preservar.

    En aquest sentit, recuperar i visualitzar el treball de dones en el camp de la fotografia comporta un canvi de perspectiva que s'ha de produir no només al mirar cap al passat, sinó també a l'atendre les pràctiques del present per a garantir el seu futur coneixement i estudi. Així, potser, a la propera ocasió, el títol d'aquesta exposició, 'Una càmera pròpia', i que fa referència al famós assaig de l'escriptora Virginia Woolf, ja no serà pertinent.
Muntatge
Crèdits

Comissariat Lourdes Delgado i Núria F. Rius / Coordinació Centre Cultural La Casa Elizalde / Disseny gràfic i muntatge expositiu Ladyssenyadora / Assistència tècnica Centre Cultural La Casa Elizalde, Escola GRISART, Escola Massana, Espai Català-Roca / Impressió Impressionart / Gestió tècnica Lúdic 3 / Hi col·labora Agrupació Fotogràfica de Catalunya, Arxiu de la Diputació de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, Arxiu Històric de la Ciutat L’Ardiaca, Arxiu de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Biblioteca de Catalunya, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Filmoteca de Catalunya, Museu Nacional de Catalunya i Photographic Social Vision.

Agraïments A totes les dones i les seves famílies que ens han cedit les seves fotografies, sense les quals aquesta exposició no hagués estat possible.

Àngels Calafell i família, Isabel Espona i família, Família de Gispert Cervelló i Aina de Gispert, Família Mas Marsell, Carme Ollé i Alfons Ollé, Colita, Montserrat Faixat, Francesca Portolés, Rosa Rams i família, Manuela Rodríguez Castro i família.