Fugida cap a París la primavera de 1913
Carme Capdet Montesinos
Us explicaré una història que sembla de novel·la:

Josep Amatller i Llorenç, germà de la meva àvia, va néixer a Vilanova i la Geltrú. Els seus pares eren pescadors. A ell, des que era molt jove, el mar només li agradava contemplar-lo; sobretot quan els núvols s’ajunten amb les ones grises i el sol s’escapa. L’oncle Pepito, que així li dèiem a casa, no va voler seguir els passos de la seva família, que cada dia s’endinsava amb la barcassa i omplia les xarxes de sardines, verats i altres peixos que brillaven com la plata. Ell va voler aprendre l’ofici de cambrer. Quan li faltava molt poc per casar-se, la seva promesa, una noieta fràgil i bonica com una camèlia, va morir de tisi galopant.

L’Anneta, que així es deia, va deixar de respirar als braços del seu gran amor, que plorant desesperadament no parava de repetir que no es casaria mai i que el seu pensament seria sempre per a la seva Anneta. Aquell estat de desesperació l’obligà a fugir cap a França.

L’ofici de cambrer el va portar a treballar als millors restaurants de París. Un bon dia va fer amistat amb en Pierre, un client que, després de fer-li moltes preguntes, es va adonar que Josep Amatller sentia un gran interès per la cultura, l’art i la música. Aquella amistat el va fer créixer. Amb en Pierre anaven a veure exposicions de pintura, assistien a concerts i compartien lectures. Un dia s’adonà que una clienta que anava molt sovint a aquell restaurant se’l mirava de fit a fit i li va donar una nota. Es tractava d’una dama de molt bon veure que tenia uns deu anys més que ell; els altres cambrers li havien posat el sobrenom de vídua alegre. L’oncle Pepito, molt nerviós, va anar corrents cap a la cuina per llegir aquell escrit misteriós. Deia així:

La rosa va dir al lliri:

Vine! Deixa’t estimar.

El lliri se li va acostar.Quan li besava els pètals vellutats i de color vermell com la sang, la rosa va tòrcer les seves branquetes per abraçar-lo, les punxes de la rosa li esgarrapaven el tronxo fins a clavar-li les punxes i fer-li sortir un suc blanc que regalimava lentament.

El dolor i l’amor els van fer inseparables.

Rousan de Clotet

Després de llegir el missatge, clarament provocador, va dir a un company que es fes càrrec de servir madame Clotet, que no es trobava gaire bé i que preferia marxar cap a casa.

Quan va arribar al seu apartament, no podia deixar de pensar en aquella dona misteriosa: alta, prima, pèl-roja i d’ulls verds, que se’l mirava amb passió desenfrenada. Va comentar el que li havia passat al seu company de pis, un pintor bohemi i llibertí; el seu consell el va allunyar d’iniciar qualsevol afer amb Rousan: “Aquestes dones solen ser egoistes, geloses i possessives, et farà patir més que donar-te plaer”.

A mesura que passava el temps, en Josep Amatller sentia més enyor de la seva terra i la família. Decidí tornar cap a casa seva.

Barcelona era la porta laboral que havia d’obrir per començar una nova vida. Va llogar una habitació en un tercer pis del carrer Còrsega prop del passeig de Sant Joan. La seva preocupació era saber de què es podia oferir, ja que l’ofici de cambrer havia arribat al punt final, tenia prop de quaranta anys i volia una feina on pogués envellir sense problemes.

Un dia va veure el meu pare, que aleshores era un adolescent, treure d’una barreta de xocolata Amatller un cromo que reproduïa una pintura. El que més li cridà l’atenció va ser el nom; era exactament igual que el seu cognom: Amatller.

L’endemà es presentà a la fàbrica de Xocolates Amatller. Estava ubicada al Poble Nou i la defensaven més de cent treballadors. En Josep Amatller era alt, prim i elegant. Es vestí amb les millors robes que havia portat de París.

L’encarregat de seleccionar les demandes de feina no va poder dissimular la curiosa sorpresa que va tenir quan el va veure. Després de llegir la seva sol·licitud molt acuradament, va considerar que aquella oferta mereixia un tracte especial, i sense perdre el temps va anar al despatx de don Antoni Amatller.

El primer que va preguntar don Antoni va ser : “Quin aspecte té?”

El senyor Genís, que així es deia aquell home, sense dubtar va contestar: “És tot un senyor”. Don Antoni va dir: “Fes-lo passar”.

Quan el meu oncle va entrar en aquell despatx tan luxós no sabia on mirar. Es va quedar palplantat i aguantava la mirada fixa de don Antoni que amb contundència li exigia una resposta ràpida i precisa de per què havia fugit cap a França. Quan don Antoni va sentir aquella història d’amor tan desgraciada, va acceptar que aquell era el motiu de la seva solteria, i que era natural que ara busqués refugi en la seva família. Tot era molt clar, i si hi havia alguna cosa més, la història era prou creïble per acceptar-la tal com l’explicava en Josep Amatller.

El va fer seure i li va comunicar que el proper dilluns ja podia començar a treballar. Que controlaria la producció, que no es preocupés, que el senyor Genís li faria costat i el posaria al corrent de tot. Després li posaren condicions a seguir: no podia tenir mai un tracte amistós amb cap treballador, i l’anomenarien pel seu cognom: senyor Amatller. Aniria molt ben vestit i per aquest motiu cobraria un sobresou. Cada quinze dies es reuniria en aquell despatx amb don Antoni, i si hi havia algú que no es comportava com calgués, que no escrigués mai a l’informe el nom de la persona que no complia prou bé, que li ho digués en veu alta el dia que fessin la reunió.

Aquesta feina el feia sentir molt sol. Els treballadors dissimuladament es reien d’ell; l’anomenaven el parent pobre, l’acuseta o el bocamoll.

Quan sortia de la feina, es recollia en aquella habitació que havia llogat al carrer Còrsega. Descansava una estona i deixava volar la seva imaginació, es traslladava a països meravellosos i gaudia d’històries d’amors apassionats que les novel·les que comprava, de segona mà, li explicaven. Immers en la lectura passava les hores.

El senyor Genís es va adonar de la seva soledat i va intentar apropar-s’hi. Algun diumenge el convidava a casa seva. Quan veia una família ben avinguda com la del seu amic, amb esposa i dos fills adolescents, sentia una mica de nostàlgia: potser sí que li hauria agradat tenir-ne una, però ja havia fet tard. Ell,de casa i de família, en tenia, jo sempre vaig viure el Nadal i moltes festes en companyia de l’oncle Pepito.

Es recordava sovint del seu amic francès, en Pierre, sobretot de quan el convidava a anar a concerts i a exposicions de pintura. Durant una bona temporada de la seva estada a París, gràcies a ell va enriquir-se culturalment.

Quan es reunia amb don Antoni per passar l’informe, s’oblidava de qui era. Es prenien un bon conyac i la feien petar una bona estona. Aquelles trobades l’estimulaven, tenien tantes coses en comú que se sentien d’igual a igual. No els unia només el seu cognom, tampoc la seva condició social: els unia la seva personalitat; tots dos eren amants de les belles arts i la cultura.

En Josep Amatller anava al Gran Teatre del Liceu; només podia accedir al pis més barat. Seguia l’espectacle dret. L’Antoni Amatller i la seva família ho feien des d’una llotja. Antoni Amatller vivia en una magnífica casa senyorial situada en el passeig de Gràcia, que encara avui és visitada i admirada; en Josep Amatller, en una habitació on per arribar-hi havia de pujar tres pisos i, quan obria la finestra, contemplava el pati de veïns, acompanyat d’una llum grisa, i els seus narius ensumaven una mena d’olor de menjars que s’estaven cuinant.

S’escapava sovint a contemplar el mar: la seva grandesa i la seva llum són iguals per a tothom. Davant d’aquelles ones que li acariciaven els peus se sentia lliure i feliç.

Els records més dolorosos s’havien quedat adormits dins del seu cor.

Jo vaig ser per a ell com una nina a qui no parava de fer regals. Guardo un medalló amb el cap de la reina Maria Antonieta que havia comprat a París; també he heretat les arracades que va regalar a aquella fràgil noieta que el destí no va deixar viure i el record de la qual el meu oncle va portar dins seu tota la vida.

Aquesta història la vaig sentir explicar moltes vegades.

Aquesta és la firma de l’oncle Pepito. És extreta de la carta en què ens comunicava que tornava de París.