Tal com érem. Retrats de veïns i veïnes de la Dreta de l’Eixample

Presentem un recull de retrats de veïns i veïnes de la Dreta de l’Eixample que formen part del fons fotogràfic de Finestres de la memòria: retrats professionals d’estudi, que permeten veure els canvis de gust i les maneres d’aproximar-se a la persona retratada: amb atributs que la identifiquen, la il·luminació artificial o la recerca del tret psicològic; retrats més populars dels fotògrafs de carrer on s’emmarca la persona retratada amb l’escenari de Barcelona; retrats produïts per reporters en dates assenyalades, com un casament, un bateig o una comunió en què els protagonistes són la família i amics, i, finalment, retrats domèstics elaborats pel fotògraf amateur, normalment el pare, que fotografia els diferents membres de la casa, amb una especial atenció als nens, per tal de reafirmar el nucli familiar. En tots els casos, es tracta de la voluntat d’immortalitzar un moment important o excepcional i els seus protagonistes, anant des de l’actitud solemne i digna fins a la més lúdica, però sempre amb l’objectiu de poder-lo reviure més endavant mitjançant les imatges i evitar així que caigui en l’oblit.

El retrat ha estat, des de la invenció definitiva de la fotografia el 1839, un dels grans gèneres fotogràfics i una de les seves raons de ser  principals.  Malgrat el desenvolupament viscut i els canvis de pràctiques experimentats, des de la fotografia professional del retratista fins a la fotografia amateur, no s’ha cessat mai de retratar les persones: un sentit profund d’immortalitat i de record n’expliquen el fenomen. La burgesia, des de l’inici, va tenir accés a la pràctica del retrat fotogràfic. En un primer moment, desplaçant-se fins als estudis professionals del centre de la ciutat i, més endavant, adquirint les càmeres amateurs d’importació que van començar a arribar a Barcelona cap a la dècada de 1890. Aquest fet converteix la Dreta de l’Eixample en un dels barris barcelonins amb més tradició retratadora  de la ciutat,  que s’aniria estenent durant  el segle XX per tota la ciutat.

Per tant, bona part de les fotografies conservades en l’entorn familiar són retrats. Sovint, no els donem més importància que la de record domèstic, fins que arriba el moment en què som incapaços de reconèixer la persona retratada i el vincle amb la imatge es perd de manera definitiva. Tot i això, aquestes fotografies són testimonis d’un fet crucial, de la principal raó  de ser de la fotografia des de l’inici  i que encara avui explica la majoria de les nostres imatges. Per aquest motiu, un dels patrimonis fotogràfics més valuosos que podem considerar és, precisament, el de la fotografia conservada a casa i, dins d’aquesta, l’innegable protagonisme que té el retrat.

En les fotografies domèstiques veiem com, dins dels canvis propis de cada època, es van repetint temes, influències, moments i espais, punts de vista i, és clar, formats i noms de fotògrafs. I és que totes aquestes imatges són fruit d’un temps particular, que s’explica per les seves pràctiques socials, pels professionals que hi van treballar i pel rol cabdal de la fotografia de retrat en l’àmbit domèstic.